El santuari de Cura, al puig de Randa, és un indret emblemàtic de Mallorca. Aquí va retirar-se Ramon Llull, figura cabdal de la llengua i la cultura catalana, per enllestir alguna de les seves obres més significatives. De llavors ençà, Cura té unes ressonàncies particulars que la fan molt especial i ha estat un lloc de trobada habitual, per a tota mena d’esdeveniments, tant de caràcter cultural, com cívic o polític, més enllà de les motivacions estrictament religioses, des de trobades de xeremiers, fins a grups llibertaris..

El gener de 1976, a Cura, van trobar-s’hi representants de les instàncies unitàries de Catalunya, País Valencià i Balears, amb l’objectiu de treballar conjuntament en el combat democràtic i nacional contra la dictadura franquista. La dinàmica pròpia dels Països Catalans era ben diferenciada de la que seguia l’oposició espanyola antifranquista i els punts en comú eren més que evidents, com també diferències de criteri amb els partits estatals. La trobada de Cura no va fer altra cosa que refermar-ho i fer-ho més evident encara, davant la divisió d’estratègies de comunistes i socialistes a Espanya, amb organismes diferenciats.

Un any després, el febrer de 1977, s’aprovava l’Avantprojecte d’Estatut de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, conegut com l'Estatut de Cura, ja que era aquí on anava datat el text i on els seus impulsors van fer-ne l’aprovació. Aquella iniciativa reconeixia, ja en el seu primer article, el dret a l’autodeterminació dels pobles, establia la institució de la Generalitat com a òrgan de govern, preveia la possibilitat de mancomunar competències i fins i tot federar-se amb el Principat i el País Valencià, amb els quals podia unificar el seu dret civil, adoptava la bandera quadribarrada sense afegitons com a ensenya oficial i el català hi era la llengua oficial, amb reconeixement d’un estatus particular per al castellà.

Ara, aquest cap de setmana darrer, Cura ha estat, de nou, un lloc de trobada. Als 32 dies de la vaga de fam de membres de Jubilats per Mallorca, un grup de mestres van decidir aplegar-s’hi en un nombre igual al dels dies de combat per la llengua:32. La realitat, però, va desbordar totes les expectatives i van reunir-se-n’hi deu vegades més: 320. Cada dia que passa es desferma amb més intensitat la campanya del govern del PP contra la llengua i la cultura catalana, però també la reacció civil és més i més potent, com va poder veure’s en la gran manifestació del dia 25 a Palma. Però als centres docents comença a produir-se una divisió entre docents, però també entre alumnes, que mai no s’havia produït abans i que no sabem quin final pot tenir perquè pot esdevenir una veritable guerra lingüística per irresponsabilitat dels que manen.

Mentrestant, segueixo atònit el combat dels nostres compatriotes mallorquins. I dic atònit perquè em sembla absolutament incomprensible que, tant a Catalunya com al País Valencià, no hi hagi respostes solidàries en aquesta lluita que és la mateixa. Sembla talment com si això del català no tingui res a veure amb nosaltres. Quina inconsciència! Confio que les entitats que haurien d’estar a l’alçada de les circumstàncies, finalment, s’hi posin i organitzen actes i gestos de suport a una causa que és la mateixa, la nostra: tenir Cura de la llengua i del país. Qui ho farà, si no ho fem nosaltres?