El passat dissabte 11 de març tenia lloc al Palau de Pedralbes de Barcelona la 21a edició de la conferència anual War & Peace in the 21st century que organitza el CIDOB-Barcelona Centre for International Affairs, enguany sota el títol China and the US: Can Bipolar Confrontations Be Avoided? (La Xina i els EUA: es poden evitar els enfrontaments bipolars?) amb la participació de prestigiosos analistes internacionals com Bonnie S. Glaser (German Marshall Fund), Yan Xuetong (Degà de l’Institute of International Relations, Tsinghua University), Shivshankar Menon (diplomàtic i membre del Centre for Social and Economic Progress), Michel Kovrig (International Crisis Group), Judy Dempsey (Carnegie Europe) i Homi Kharas (Brookings Institution), moderats per Cristina Gallach i Corinna Hörst i introduïts per Javier Solana. Per respondre a la pregunta del títol recollirem algunes de les consideracions que es van posar a discussió i unes observacions addicionals de collita pròpia.

Al llarg de quatre dècades, la Guerra Freda definia un món bipolar en què dues grans potències es disputaven l’hegemonia global (econòmica, política i militar). La legitimitat de la lluita pel poder mundial es justificava a partir d’una confrontació ideològica (comunisme-Estat omnipresent/capitalisme-democràcia; drets socioeconòmics bàsics/llibertats) i de la dissuasió militar/nuclear (equilibri del terror). A la dissolució de la Unió Soviètica segueix una dècada d’incertesa que, grosso modo, coincideix amb els dos mandats del president Bill Clinton que pretén solucionar els conflictes de Bòsnia -Balcans-, Kosovo, Palestina, Afganistan, Somàlia... És el que Michael Ignatieff denomina el nou imperi americà (Empire Lite, 2003), que es basa en l’eufemisme de la ingerència humanitària o la construcció de nacions (Nation-Building). Després de l’11-S, els neoconservaduristes pretenen refermar l’hegemonia estatunidenca (com una dècada més tard Donald Trump amb l’America First) en un món que volen unipolar. L’experiència condueix als fiascos de l’Afganistan i de l’Iraq.

Mentre Rússia se sumeix en una creixent decadència econòmica i tecnològica, la Xina creix a un ritme desmesurat alhora que sorgeix un nou terrorisme internacional que genera inseguretat en els països occidentals, tot i que el nombre més gros de víctimes són en països musulmans. El món és menys conflictiu (el total de conflictes armats era molt més elevat durant la Guerra Freda), però la sensació d’inseguretat és més gran i s’obre camí la fal·làcia de bescanviar llibertats per seguretat. Es parla llavors d’una mena de multilateralisme difús.

I no és fàcil definir on som ara. El món és bipolar, però, a diferència de la Guerra Freda, la confrontació ha deixat de ser ideològica per esdevenir tecnològica. Des de fa uns anys, les empreses tecnològiques xineses competeixen sense complexos amb les estatunidenques. I, el que en altres temps era l’adalil del lliure comerç pugna ara per posar barreres a l’expansió tecnològica xinesa. Ras i curt, el poder econòmic és, com a mínim bipolar (o tripolar si la Unió Europea reacciona) com ja intuïa Joseph Nye a començaments d’aquest segle. Tanmateix, en el poder militar l’hegemonia continua essent dels Estats Units (EUA), perquè la UE continua sense consolidar l’autonomia estratègica que venia predicant en els darrers anys i l’agressió russa a Ucraïna ha vingut a demostrar la necessitat dels EUA i l’OTAN, que s’ha reforçat amb les peticions d’adhesió de Suècia i Finlàndia, per fer-hi front.

[noticiadiari]2/253742[/noticiadiari]

A més a més, Rússia ha evidenciat que, més enllà de la seva capacitat nuclear, és un gegant amb peus de fang: és la sisena economia mundial (per darrere de la Xina, els EUA, l’Índia, Japó, Alemanya i, per descomptat, del conjunt de la UE; en termes de PIB per càpita és molt pitjor perquè davalla al lloc 74); té unes finances molt poc diversificades com demostren les seves exportacions (16è exportador mundial i bàsicament de productes com petroli, gas natural, carbó, cereals i ferro); disposa d’un exèrcit gran, però amb material antiquat i escassament eficaç i la guerra l’obliga a importar armament de l’Iran.

A banda d'això, ara per ara, ni la Xina ni l’Índia semblen interessades en una cursa d’armament que comprometria les seves economies i es mantenen neutrals en la guerra d’Ucraïna, malgrat que la invasió és un destorb pel comerç mundial (la Xina és el primer exportador del món -en material mèdic, ordinadors, circuits integrats, material d'oficina, telèfons- i l’Índia el 13è -petroli refinat, diamants, medicaments, joies, cotxes-). Cap dels dos països ha interromput el comerç amb Rússia, però no li donen suport militar, i, si de cas, tenen els seus propis objectius geopolítics (Taiwan i el mar de la Xina meridional per Beijing) que no passen ni per Rússia ni per Ucraïna, ni per una bipolaritat basada en una nova cursa d’armament. Els EUA, en canvi, sembla que pretenen mantenir l’hegemonia en una hipotètica nova divisió en blocs i en el rearmament dels seus aliats (el passat dia 13 s’anunciava el projecte Aukus, una aliança per formar una flota de submarins nuclears d’Austràlia, Regne Unit i els EUA per contraposar-la a la de Beijing en la regió de l’Indo-Pacífic).

[noticiadiari]2/252594[/noticiadiari]

En suma, no som davant d’una nova Guerra Freda, perquè l’Est ha desaparegut de l’escenari (l’agressió a Ucraïna és un intent en va del president rus, Vladímir Putin, per escenificar un poder que ha deixat de tenir i que les veritables potències actuals no li reconeixen) i ha estat substituït per un Sud Global (liderat per la Xina i l’Índia) que es mostra poc sensible a la capacitat de persuasió del Soft Power (Poder Tou) dels EUA i de la UE perquè s’ha demostrat massa vegades que els països occidentals només usen els valors fonamentats en les llibertats, la democràcia i els drets humans per consum intern, però, sovint, no els apliquen en les seves relacions amb la resta del món.

En un futur immediat, Washington i Beijing probablement enduriran les seves respectives posicions, esperonats per la competència tecnològica i el lideratge econòmic, però ningú preveu un escenari de guerra global que no volen ni els EUA, ni la Xina, ni la UE, ni l’Índia. Una altra qüestió és que l’espantaocells de la Guerra Freda serveixi per desviar l’atenció d’altres aspectes crucials relacionats amb els avenços tecnològics, la transició energètica o el canvi climàtic, que, en la mesura que són reptes globals, exigeixen més aviat una col·laboració abans que nous enfrontaments, tot i que, evidentment, provoquen alhora noves tensions geopolítiques per l’escassetat i la concentració d’alguns productes essencials (liti, terres rares, etc.). Avui, la guerra només interessa a Putin per ocultar la decadència de Rússia i la seva pròpia demència. I, un darrer avís per navegants, com demostra la història del segle XX, les sancions econòmiques perjudiquen la població i enforteixen els autòcrates, com ens ensenyen els casos d’Espanya a la dècada dels 40, Sud-àfrica, Rhodèsia del Sud o l'Iraq, entre d'altres.