El molt honorable president de la Generalitat va participar dijous passat en una entrevista amb Jordi Basté i els seus col·laboradors d'El Món a RAC-1. La xerrada d'hora llarga entre el president i els tertulians ha donat empenta als recels que ja s’intuïen en relació a l'executiu català tot i que la lectura entre línies, exageradament necessària en el discurs de Mas, es pot interpretar de maneres molt dispars depenent del filtre polític que s'hi apliqui.

De fet, aquest exercici de fer copsable el missatge implícit del president Mas no és res més que la clàssica, per bé que renovada, ambigüitat convergent. Així com molts dels dubtes respecte a la plenitud nacional ja han quedat resolts, el procediment polític, social i humà per fer-ho possible continua essent una traça difusa: camí d'Itaca, sí; però per on s'hi va?

De l'estratègia del president català se’n desprèn aquesta sensació de voler encapçalar sense liderar, de voler-se deixar endur carregat a collibè tan per l'independentisme social com el parlamentari. Aquest fet va quedar palès a l'entrevista de dijous: a cada envestida de Basté una fugida d'estudi del president. Una data per a la consulta? El president no en vol dir una per no influenciar el procés. Duran i Lleida es dedica sistemàticament a torpedinar el procés sobiranista des de Madrid? Mas s'aixopluga amb una equidistància funambulesca entre el líder d'Unió i Oriol Junqueras.

Un altre país que en els darrers anys ha experimentat un procés polític transcendental que modificarà el seu curs en la història són els Estats Units per mitjà de la Llei de protecció al pacient i cura de salut assequible, i per la qual Barack Obama serà sempre recordat com el president americà que més va fer per la igualtat social des de que Lincoln va abolir l'esclavitud. Tant impetuós ha estat l'esforç d'Obama per dur-la a terme i tanta la determinació per fer-la realitat, que llur legislació es recordarà per sempre més com l'ObamaCare.

Tampoc es tracta de convertir l'anhel d'una nació en una comesa individual i menys en un moviment personalista, però la transcendència de la conjuntura actual requereix lideratges poderosos i polítics que entenguin que ens trobem en un moment crucial del nostre destí com a poble i que a ells els correspon deixar-hi la seva empremta. “Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra” resa el timó que Artur Mas té al seu despatx; doncs bé, president, és hora de capitanejar el vaixell que ens dugui cap a la plena sobirania.