Els reiterats casos de màsters fantasma, tesines de copiar i enganxar i títols suposadament regalats a, o comprats per, certes persones de la classe política posen davant del mirall una societat que es guia més per les aparences que pel fons. L'important sembla que no és el que s'ha après, les experiències formatives viscudes ni els coneixements adquirits, sinó el títol que pots lluir al currículum.

La "titulitis" és una mena de malaltia que afecta no només a part de la classe política. El món laboral privat també sembla en alguns àmbits una carrera sense límits per veure qui acumula més llicenciatures, màsters o doctorats. L'empenta que suposa un currículum ben farcit en un procés de selecció, més fins i tot que l'experiència o una bona entrevista cara a cara, és clau en aquesta carrera. La bona aparença d'un currículum que demostri joventut i estudis a les millors universitats segur que està fent molt de talent i bones professionals a multitud d'empreses.

A mi, en realitat, no em preocupa si una persona que ocupa un càrrec públic té una llicenciatura o dues, tres màsters o cap, o va aconseguir acabar un doctorat. Em preocupa que tinguin decència, dignitat i voluntat de servei públic... la resta, s'aprèn en el procés, com ha demostrat molta gent que ha arribat a la política institucional sense tant de títol adornant el currículum. El mateix en l'àmbit privat. La vàlua no la demostren els títols, sinó el que ets i el que fas en el teu dia a dia.

Però si que em preocupa que es menteixi i que algunes universitats puguin entrar en el joc de "vendre" títols, sigui a canvi de diners o de favors polítics. Em preocupen també les declaracions de l'Ada Colau, afirmant que algú li va oferir ajudar-la per acabar la carrera de filosofia. Em preocupa l'impacte que té això en els i les joves que sí que volen aprendre i estudiar una carrera universitària. Em preocupa que pensin que segons com, podran agafar una drecera i fer-se amb un títol per farcir el currículum.

Em preocupa sobretot perquè en realitat, a casa nostra, tenir accés a l'educació superior pot marcar la diferència. No t'estalvia la precarietat, però les dades ens diuen mentre el 8,5% de la població amb estudis superiors està en risc de pobresa, el percentatge entre aquelles persones que tan sols han superat l'educació primària es situa en el 27%. I davant aquesta realitat, el que preocupa és que a certs municipis i barris del nostre país que l'alumnat arribi a la universitat sigui pràcticament un miracle. El que preocupa és que els joves no puguin accedir a la universitat per la situació socioeconòmica de les seves famílies, per la precarietat dels recursos de què disposen per acompanyar-los en els seus estudis de secundària i batxillerat, per l'altíssim cost de les matrícules i la insuficiència de la política de beques i ajudes.

Més enllà de la manca de decència i honestedat de part de la classe política que es guia per les aparences, menteix i compra títols universitaris, el que ens ha de preocupar és protegir les nostres universitats com el que haurien de ser: no màquines de produir títols, sinó espais per a la creació i el foment del coneixement. Un coneixement, una educació que hauria de ser molt més accessible i molt menys discriminatòria.