Qualsevol que s'hagi enfilat al damunt d'uns talons sap que per més que n'hi ha d'ergonòmics, que s'adapten com un guant, que no trinxen els ossos ni esquincen la pell, el que se'n diu còmodes, no són, desenganyem-nos. Una altra cosa és que calçar-ne, de tant en tant, ens faci sentir poderoses, com repetia Marilyn Monroe. Que ens faci veure més guapes, més estilitzades. D'acord, sí, però res com aquell moment d'arribar a casa i descalçar-te per adonar-te que duies els peus engabiats. Qui vol lluir ha de patir, que pregonava la meva àvia.

Deia el dissenyador francès Christian Louboutin, un dels grans responsables que els talons d'agulla tornessin a estar de moda a partir dels 90, que l'objectiu principal que perseguia fabricant aquest tipus de calçat era fer que la dona semblés més sexy. "Obliguen la dona a caminar més lenta, de tal manera que l'home té més temps per admirar-la", afirmava (així ho recordava Rita Abundancia en un article a la revista SModa ara fa un parell d'anys).

Aquesta setmana ens hem fet creus amb la notícia que Inspecció de Treball ha multat Vueling amb 30.000 euros per exigir a les seves assistents de vol que duguin talons i maquillatge. No qualsevol maquillatge, sinó una base en consonància amb el to de pell, rímel negre i eyeliner. I no qualssevol talons, sinó uns que facin entre 3 i 8 centímetres. Així ho va denunciar el sindicat de tripulants de cabina l'any passat i ara arriba la sanció. Diu l'aerolínia que des que va començar a rebre queixes, va arromangar-se per corregir el conveni que regula un codi de vestimenta clarament sexista i discriminatori, on l'únic requisit per als treballadors homes és anar nets i polits. Arran de la denúncia, s'ha eliminat tot el relatiu al maquillatge, però per a elles, els talons segueixen sent part de l'uniforme. Talons que, segons argumenta la companyia, han passat el control de riscos laborals. Faltaria menys. Aquells que hagueu agafat avions sabreu que Vueling no és l'única aerolínia que imposa aquests criteris. N'hi ha que fins no fa gaire establien que les hostesses havien de dur faldilla.

Que tota empresa té el dret a suggerir i inclús demanar als seus treballadors uns mínims en relació amb la indumentària que escullen per anar a la feina és comprensible. Fins i tot acceptable. Ara bé, una cosa és fixar uns codis estètics i l'altra discriminar en funció del gènere. Perquè posar-nos talons o passejar-nos lleugeres de roba és la nostra elecció. Hi tenim tot el dret, però mai pot ser un deure, una imposició.

Per cert, parlant de vestimentes, aquesta setmana, Santiago Abascal s'esquinçava les vestidures per la falta de respecte a la institució que suposa que alguns diputats no vesteixin prou elegants. Elegants d'acord amb els seus cànons, és clar. El codi del Congrés estableix que no estan admeses peces de roba com les bermudes o les samarretes de tirants. Encara no he vist cap parlamentari que se l'hagi saltat, com s'exclama el líder de Vox. En tot cas, senyor Abascal, respecte a la institució és no fer passar el ridícul de l'esperpent d'aquesta setmana, és no dedicar 45 minuts de discurs a vomitar mentides i mitges veritats. I qualsevol que pugi a l'escó a esmenar-lo, encara que sigui en calces, amb calçotets o amb "taparabos", mereixerà tot el meu respecte.