El conseller de Salut Toni Comín ha estat aquests dies a l'ull de l'huracà. Va arribar al Govern amb la intenció, avalada per Oriol Junqueras, de capgirar les polítiques de Boi Ruiz i fer-se notar, cosa a la qual l'ha ajudat un tarannà que li dificulta passar desapercebut. L'exconseller amb Artur Mas va tenir un mandat marcat per les retallades i les derivacions de la pública a la concertada i Comín tenia l'encàrrec de fer evident el segell progressista d'ERC. La lleu millora de la situació econòmica li ha permès: ha pogut complir més a l'hora de pagar les farmàcies i ha començat un procés de "desprivatitzacions".

L'estrella de totes les operacions, en una legislatura que hauria de ser curta, és la compra de l'Hospital General de Catalunya a Sant Cugat, per donar servei a Rubí i Cerdanyola, i estalviaria la construcció de dos nous centres. És difícil estar en contra d'una iniciativa pensada per estalviar diners donant servei sense lògica de negoci i que, a més a més, beneficia els treballadors. No ho veuen, però, clar els defensors de la sanitat privada, ja sigui per interès (és el cas de les empreses del sector, que fins que va ser conseller presidia Ruiz) o perquè temen que creixi el sector públic i volen solucions més còmodes. Entre aquests darrers s'hi compta la veterana diputada de Junts pel Sí Montserrat Candini, abans de la direcció de CDC i ara a la del PDC. Com altres dirigents i personalitats de l'entorn considera, a tenor de les seves declaracions, que és un error fer polítiques per "acontentar més l'esquerra que els pacients". Hi ha un corrent, d'influència creixent en el debat ideològic que ha d'afrontar el PDC, que avisa que el partit no pot deixar orfe l'espai liberal i el conservador.

És normal que, en el context d'una coalició governamental, el conseller sigui d'un partit i la diputada encarregada de la seva àrea d'un altre. A Junts pel Sí, però, això genera tensions, algunes a la vista i altres més soterrades. I demostra fins a quin punt és una aliança pensada per a un moment excepcional -el de la independència- i que té poc sentit més enllà. Per això, els és complicat gestionar el "mentrestant".

I d'aquest mentrestant (mancat d'èpica, però també ple d'impacte ciutadà) en depèn en gran mesura l'aprovació dels pressupostos de 2017. La CUP és, de nou, l'únic soci possible del Govern. El president Carles Puigdemont no vol entomar un fracàs i convocar unes eleccions que les enquestes no aconsellen. Els cupaires s'han fixat en el departament d'Educació per fer notar la seva petjada en les polítiques socials, però la consellera difícilment Meritxell Ruiz farà concessions en temes com els concerts amb les escoles que segreguen. Així, Comín i l'ànim "d'acontentar l'esquerra" que li atribueix Candini poden ser una solució (no l'única) per a Puigdemont, Junqueras i un Govern cridat a deixar el país a les portes de la independència.