El procés català va prenent força. Vencent les malfiances que els primers mesos de legislatura generava el President Mas entre els més aferrissats, qui encara el qüestiona ara ho fa amb la boca petita. Perquè, pas a pas, piano piano que dirien els italians, sembla que el full de ruta signat amb Esquerra es va acomplint. La carta que Mas li va portar a Rajoy, com si d'una entrega de credencials es tractés, n'era un altre, de pas. I cada mobilització històrica i emblemàtica impulsada per la societat civil, recolzada pels partits que ostenten la majoria al Parlament i seguida per una quantitat impressionant de gent, un més. I la cadena humana del proper 11 de Setembre, que milers de persones porten assajant tot l'estiu en desenes de poblacions catalanes, en serà evidentment un altre.

Però no en serà un de qualsevol. Perquè la fita no és senzilla. I perquè no para de rebre intents de boicot des de tots els fronts unionistes, cada cop més acollonits -mostra, també, que el procés va bé-. Des d'aquells Ciutadans que, molt democràticament, convidaven els seus acòlits a falsejar les inscripcions a la Via Catalana, fins als diversos dirigents, que també molt democràticament, demanaven canviar-ne el lema i propòsit. Barroers intents de fer-la fracassar. Tan barroer com si els independentistes els demanessin als sindicats que el proper 1 de Maig reivindiquéssim, per exemple, la hisenda catalana. O com si fessin una proclama a fer-se militants d'Unió, per al proper congrés del partit recolzar el Castellà i destituir el de la Franja.

No passen de ser intents barroers que no aconseguiran el seu objectiu. Però que fan encara més ràbia perquè amaguen una infantil estratègia de llençar la pedra i amagar la mà. Despistar amb foteses per no posicionar-se clarament i pública pel sí o el no. Navarro diu que la cadena ens separa i Duran voldria que no fos més que una gran sardana barretinaire. I els xupiguais confederalistes d'ICV segueixen nedant entre dues aigües; estan a favor del dret d'autodeterminació dels pobles però encara no han decidit -o no ens ho han dit als altres- si volen que aquest dret Catalunya l'exerceixi fins al seu darrer pas, la independència. Uns i altres maregen la perdiu per no dir què cridaran a votar el dia del referèndum.

Perquè de referèndum n'hi haurà. Més d'hora que tard n'haurem de saber la data. I llavors ja no s'hi valdran eufemismes. I aquells que s'hagin dedicat a conrear incerteses a base de discursos confusos i incoherents, en rebran el càstig d'uns votants que no són idiotes. Perquè la gent el que vol són posicionaments clars basats en arguments sòlids. Sí, i perquè sí. I no, i perquè no. I com abans ho comencin a explicar, més credibilitat tindran. Perquè aquesta no serà una campanya electoral qualsevol, tampoc. Serà LA campanya. I ja va sent hora que tothom clarifiqui la seva postura. Perquè el tret de sortida d'aquesta cursa es va donar fa temps, i l'últim a definir-se potser ja no tindrà temps a recuperar-se.