La lectura interessada d’una Catalunya que s’obstina a tancar-se i mirar-se el melic contrasta amb la percepció que des de fora, al món, hi ha dels nostres productes artístics, per exemple, els musicals. Ara mateix, una marca que crèiem superada és el nostre tret identificador més poderós: parlo del “so Barcelona”.

M’ho explicava fa uns mesos el director del Mercat de Música Viva de Vic, Marc Lloret, també teclista de Mishima: els grups de mestissatge, escena amb molta tradició a la ciutat, els ancestres de la qual es remunten a la música laietana dels anys setanta (de l’Orquestra Mirasol a Gato Pérez), però que es renova cíclicament, són els que més ofertes reben per actuar als escenaris internacionals. “Països com Holanda i Alemanya consumeixen molt ‘so Barcelona’”, afegia. Com, “so Barcelona”? Em pensava que aquesta etiqueta era un cadàver d’ençà que Ojos de Brujo van entrar en descomposició i els turistes del “quissoflautisme” van començar a desistir de buscar Manu Chao prenent-se una canya a una tasca del carrer Avinyó.

“So Barcelona”, què era allò? Doncs una batidora de ritmes que remet a llatinitat, promiscuïtat portuària i revetlla amb, de vegades, accents reivindicatius. Un estereotip com una casa, com totes les etiquetes d’èxit. Un clixé que, ben treballat, i omplint-lo de contingut, dóna fruits, i només cal fer un cop d’ull a l’agenda de molts grups catalans que giren per tot el món. Grups que aquí no sempre percebem com a estrelles. Ara mateix, Che Sudaka, per exemple, tenen al davant una gira de vint concerts per mitja Europa. Bongo Botrako, quatre bolos a Holanda. Lenacay se’n van a Suècia. A La Pegatina, que l’octubre van viatjar al Japó, els esperen quinze cites per Europa. La Troba Kung-Fú toquen aquests dies a París i Brussel·les. I Txarango, Calima i Muyayo Rif també quadren agendes després d’un 2013 en què no han parat.

Un dels retrets que sovint se li feia al mestissatge barceloní de la dècada passada era que es prestava alegrement a barrejar tot ingredient cultural i lingüístic imaginable, ja fos hispànic, lusòfon, àrab, gitano, balcànic o berber, tret d’un, el català, que semblava fer-los nosa. Sí, aquell tipus de grups que proclamaven la seva obertura al món i el rebuig a les fronteres i als prejudicis, i que sempre vèiem més feliços balbucejant (segur que malament) una tornada en llengua tamazight que en la pròpia del país on vivien, que devien associar a burgesia, “establishment”, imposició escolar, invenció política o què sé jo. Però aquest tret l’hem corregit: ara, molts dels nous grups inclouen també el català en els seus repertoris multilingües, i aquí cal un reconeixement al camí dibuixat per la nissaga Dusminguet-La Troba Kung-Fú. I no hem de desestimar l’abnegada divulgació de la nostra llengua que fan grups com Txarango o La Pegatina quan, barrejant-les amb cançons en castellà, engalten un “Amagada primavera” o un “Gat rumberu” a les audiències de Berlín o Tòquio.

Conclusions. Primer, que Barcelona és la bandera, l’estendard de Catalunya, i cal procurar que no se’ns deslligui del país al qual pertany. Segon, que la nostra música és percebuda a fora com a oberta, mestissa i flexible en esquemes musicals, ritmes i llengües. Just el contrari del que prediquen molts missatges precuinats. La manera de desmuntar-los és senzilla: consisteix en parar l’orella a la realitat.