La ciutadania de Catalunya va donar una gran lliçó de resistència democràtica l'1 d'octubre i ara, enmig d'un context ple de contradiccions i dificultats ha tornat a parlar clar. D'una banda guanya l'independentisme republicà amb unes sigles, ERC, que tenen el gran llegat simbòlic del President Companys afusellat, de la visió d'Estat del President Macià, i de l'humanisme del Síndic Frederic Rahola que va recuperar la institució l'any 1984. Aquest valuós llegat, de fondària històrica, humana i política, ha ajuntat les baules de la cadena amb l'actual President del partit, l'Oriol Junqueras, empresonat i jutjat amb la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell i la resta.

Aquest és un triomf històric d'ERC, carregat de confiança cap a un partit que va abanderar la DUI i que ara, de forma nítida, exclou tota temptació unilateral i retorna l'escenari a la política de diàleg i pacte polític. La ciutadania ha fet confiança a aquest viratge segurament amb necessitat de pragmatisme i de governabilitat efectiva, però també, no ho oblidem d'independentisme clar. La responsabilitat dels líders d'ERC, Roger Torrent, Ester Capella, Pere Aragonès, Ernest Maragall, Joan Tardà, Rufián, ara és molt important i gens fàcil. El missatge electoral d'ERC ha estat de donar suport al govern de Pedro Sánchez, i ara toca posar en marxa la maquinària política del diàleg i dels acords per sortir d'aquest gravíssim impàs democràtic.

No és sa que les victòries siguin per polítics empresonats que no poden asseure's en els seus escons del Parlament de Catalunya o del Congrés de Diputats. Com no ho és que paral·lelament a la campanya electoral, el dia a dia del judici del Suprem hagi introduït un drama i un escenari repressiu més propi de l'Edat Mitjana, que d'una democràcia del segle XXI. Simbòlic és també que el missatge republicà hagi mantingut vots a Junts per Catalunya, malgrat les crisis internes i els nous lideratges lluny de la política professional, fets de convicció i compromís.

Simbòlic és que l'incansable i lleial Jami Matamala entri al Senat i que la seva presència recordi l'existència del president a l'exili. El president Puigdemont afronta les eleccions europees en el seu terreny polític propi que és l'exterior, des de l'exili polític actiu que està fent. El pragmatisme de la ciutadania ara pot donar sorpreses en les eleccions de maig a Europa i reconèixer la seva tasca i significació.

L'amalgama estratègica entre ERC i Junts per Catalunya, que fins ara no ha quallat, serà definitiu per poder fer política d'Estat i acordar amb el PSOE de Sánchez la solució política per l'exercici dels drets polítics a Catalunya.

La resta d'encausats, incloent-hi l'exili, també han estat determinats per aquest resultat electoral, i la política independentista catalana ha rebut el suport de la ciutadania. Enmig de la complexitat de la deriva democràtica, la societat catalana amb el gran resultat del PSC rebutja majoritàriament la repressió ferotge contra l'independentisme, i deixa el judici del Suprem al marge de qualsevol legitimitat.

La davallada en vots de Ciutadans i el fracàs del PP són una lliçó de mirall democràtic que dona ales a Sánchez per actuar amb contundència constitucional, és a dir, recuperant el respecte al pluralisme polític perdut. La crossa de govern possible amb els Unides Podem i els vots rellevants de Jaume Asens, serà determinant i imprescindible. Els ponts estan en marxa, esperem que la foscor aviat s'esvaeixi.