Els viatges permeten no només distància física sinó també de la quotidianitat. Els viatges són sempre fugida i descoberta. He pogut gaudir d'un viatge familiar a Mèxic durant uns dies i trobar el plaers propis dels nous paisatges. 10.000 quilòmetres entre Catalunya i Mèxic. Conèixer els Estats Units Federals Mexicans amb 127,5 milions d'habitants, amb una Capital-Estat, Ciutat de Mèxic Metropolitana, amb 20 milions d'habitants amb una extensió quatre vegades Espanya.

Mèxic viu moltes contradiccions. Europa també sense percepció de canvi d’època. Mèxic és un país amb una història i cultura antiga extraordinària, clarament reivindicada i conscients de com la colonització espanyola va silenciar el passat (altament recomanable i explícit el Museu d'Arqueologia de Ciutat de Mèxic, que explica més de 21.000 anys de civilització i de cultures olmeca, tolteca, maia, asteca) i que ara la influència supremacista dels EEUU també minimitza. Mèxic és alhora cosmopolita i rural, vital i sota l'imperi del narcotràfic, culte i molt desigual, oberta i buscant els orígens. País d'emigració (més de 15% d'habitants EEUU tenen ascendència mexicana i més de 5 milions de mexicans viuen allà indocumentats i ara en perill de continuïtat per la política Trump) i immigració externa i interna. Mèxic és bàsicament un país de frontera, amb els oceans, Atlàntic o Pacífic, amb EEUU o amb Guatemala i Belize,  amb Espanya i l'Amèrica Llatina per la història i la llengua. Mèxic és el país del món castellanoparlant més poblat. La relació Mèxic-Catalunya és present en els cognoms, en la societat fruit de la història d'emigració del segle XIX i XX de catalans i en els exiliats acollits per Mèxic en el curs de la Guerra Civil i en els anys posteriors. I recentment migració empresarial i professional de catalans.

Vaig intentar durant els dies del viatge distanciar-me de la realitat catalana per al tornar veure-hi més clar. Tot i estar fora de la política activa els darrers mesos, la intensitat dels fets ha impregnat la vida, les agendes, les lectures, la informació, les esperances i les pors en alguns moments. Intervenció des del setembre, aplicació del 155 des de fa tres mesos, referèndum 1 d'Octubre, presos polítics, exili del president Puigdemont i de part del Govern i finalment 21 desembre.

I a l’arribar a Catalunya la percepció de què les eleccions del 21 de desembre no han succeït pel govern d'Espanya ni pels partits, autoanomenats constitucionalistes. Clar resultat de les eleccions convocades pel president Rajoy ratifiquen una majoria parlamentària independentista amb una participació del 82% i tots els impediments perquè aquesta pugui constituir el Parlament, escollir president i Govern.

En absència de proposta política compten que la justícia farà allò que aquesta no ha fet, ignorant els resultats. I el curs de la via penal o civil avança.

Convé fer preguntes simples. Per què va ser possible malgrat els procediments judicials presentats optar a programes electorals i a candidats, sense cap impediment per part de la Junta Electoral o sistema judicial i ara no és possible prendre possessió física de l'acte de diputat?

La inhabilitació prèvia no es va donar ara pots fer-se a posteriori?

O, en realitat, es busca repetir les eleccions per intentar que la por, el cansament i la política de la intervenció, del 155 i la via judicial permetin que la majoria independentista es perdi?

I la pregunta clau continua sense resposta. Hi haurà una resposta política als més de dos milions de catalans que volen decidir què volen com estructura administrativa per Catalunya?

No és un problema només dels polítics com uns volen convèncer. És impossible un exili interior de més de dos milions de catalans.

I de nou, els resultats de Catalunya pels partits espanyols només en clau estatal. Ciutadans, des de la mateixa nit electoral del 21 de desembre, ha començat la campanya de les futures generals. El PP que vessa a raig vots a Ciutadans, només amb 4 diputats, sense grup parlamentari a Catalunya, insisteix en la via no política i amb la intervenció i el 155 en clau espanyola. El PSC definitivament dins l’opa del PSOE més centralista, obvia el sentit primogènit del naixement de Ciutadans l'any 2006 a Catalunya. Encara recordo la sèrie, creïble confrontació del president Montilla amb Albert Rivera entorn de la llengua i el model d'immersió lingüística. Un PSC reivindicant la paternitat del model i els seus beneficis socials i, ara, abraçant aquell neolerrouxisme.

Cal demanar que es permeti formar el Parlament i Govern sortit de les urnes a Catalunya. I negociar una legislatura per una sortida política i un govern sòlid sectorial. No ha de ser un desig sinó una exigència política democràtica. No estem davant de debats reglamentistes parlamentaris. Estem davant d'una Espanya que ha de acceptar que el tema de Catalunya existeix i només una sortida negociada política pot resoldre i mai és massa tard. Els sobiranistes (78/135 dels diputats sortits 21 desembre) i els independentistes (70/135 diputats) sempre han ofert una via referendària acordada i que servis per a tothom i ,contràriament, i els unionistes neguen a la majoria la sortida política. La via judicial pot portar al desgast però mai portarà la solució.

L'exili interior de més de dos milions de catalans només portarà major inestabilitat política i conseqüències imprevisibles. Fer d'estruç davant dels problemes acaba essent patològic. Catalunya estarà en crisi política però encara més Espanya, en crisi democràtica. El moviment civil pacífic que reclama llibertat per a tothom existeix.

Al tornar de Mèxic sembla tot "dejà vu". La distància no ha fet canviar la meva opinió. De nou, reclamo Política en majúscules.