Avui podria parlar de l'ANC com autoproclamada vigilant de l'ortodòxia, de la reivindicació (tardana) que fa el PDECat d'Artur Mas, de la decisió de Carles Puigdemont de ser cap de llista virtual, o del missatge de Gerry Adams en suport d'ERC. Podria parlar a gust d'aquests assumptes i ja ho tindríem, perquè es tracta de notícies amb trellat, que diuen al País Valencià. Però no anirem per aquests camins. És Nadal i m'imposo una mena de meditació civil, per si us vaga aturar la màquina una estona i pensar més enllà de la trifulga que ens aclapara.

No hi ha una barrera clara entre la realitat i el relat que ens fabriquem per viure-la, sobretot perquè les paraules també creen realitat. Designem el món i així li donem moviment. No em refereixo només als verbs anomenats "performatius", que són en ells mateixos una forma d'acció. Parlo de la narrativa quotidiana per mitjà de la qual establim un cert sentit sobre què ens envolta, per comprendre i prendre decisions. Sense aquest sentit, no seríem el que som, éssers humans, animals del logos. Tot això és molt bàsic i només ho recordo perquè ara diré algunes coses que, potser, són incòmodes.

El catalanisme ha dotat la comunitat dels catalans -des del darrer terç del segle XIX- d'un relat que dona sentit a una suma d'interessos i sentiments generats per les ferides de la història. De fet, si ara escric "la comunitat dels catalans" és perquè el catalanisme ha fet possible pensar en aquesta col·lectivitat en termes polítics desenvolupats, més enllà del que seria un poble residual o una tribu pintoresca.

D'aquesta manera, el catalanisme ha fet possible la supervivència d'una "nació catalana", concepte que avui accepten -amb matisos- tots els partits de Catalunya excepte Cs i el PP. Aquesta és una victòria de les paraules contra la violència, un triomf de la voluntat contra la pulsió destructiva. Les paraules del catalanisme han creat el que els clàssics anomenaven "consciència nacional" i aquesta és la que ha sostingut una identitat contra totes les circumstàncies adverses. La identitat catalana és una identitat de supervivència, de la mateixa manera que el catalanisme neix com una contracultura. En el tombant del segle XX, la maduració del regionalisme convertit en el catalanisme polític modern representa la institucionalització (sempre precària i fràgil) d'aquesta contracultura que no vol conformar-se sent complementària, marginal o subsidiària. És Joan Maragall i és Xènius, i és la idea que es pot viure -mentalment- com si Espanya fos una carcassa que no afecta gaire Catalunya endins.

Amb el procés, el catalanisme ha modificat el seu relat: la comunitat dels catalans (la meitat, si més no) no en té prou amb un autogovern sotmès al poder de l'Estat espanyol, vol anar més enllà i accedir a la sobirania que dona l'estatalitat en ple segle XXI a Europa. En paral·lel, el paradigma identitari s'ha transformat i ara parlem més d'identitats (en plural) que d'identitat (en singular), perquè diversos fenòmens han redibuixat el que som i com vivim el que som. Amb tot, hi ha una dimensió prèvia a la construcció de tota identitat que és el sentiment de pertinença. Al segle XIX, això tenia a veure amb "les arrels", al segle XX tenia a veure amb el benestar i els drets, i al segle XXI té a veure amb... Encara no ho sabem. Què defineix avui el nostre sentiment de pertinença?

La globalització, la deslocalització cultural i econòmica, les noves formes de treball, el capitalisme de vigilància, l'impacte de les migracions, l'ús de les noves tecnologies, la intel·ligència artificial, la pèrdua de la capacitat d'abstracció de les noves generacions, les batalles culturals al voltant del gènere i del sexe, així com la mutació profunda en l'adquisició de coneixement, tot això explota sobre el contingut i el continent del qual hem considerat "les identitats".

Bona part dels nous populismes són moviments reactius de caràcter defensiu contra el qual perceben com amenaces a una determinada idea estàtica d'identitat. Ho hem vist a França, a Hongria, a Polònia, a Itàlia, al Regne Unit, als Estats Units. A Espanya, Vox és això més la modernització de l'ancestral mentalitat autoritària que ha tingut diferents noms i expressions des dels temps del comte duc De Olivares. Dins de l'independentisme català, també es donen algunes manifestacions populistes que, amb més o menys contundència, posen de manifest una perspectiva limitada, anacrònica i purista de què és la identitat en el món contemporani.

Algú ha dit que, mentre estàvem ocupats anant cap a la independència, no ens hem adonat que la nació -la identitat- està en perill. No em sembla un diagnòstic prou afinat. A parer meu, amb el procés o sense, el que ha passat és que hem descobert de manera un pèl abrupta una complexitat que no podíem o no volíem veure. Hem topat amb la complexitat d'una societat on el sentiment de pertinença és divers perquè diversos són els imaginaris i diverses les lleialtats simbòliques.

L'èxit del catalanisme com a relat col·lectiu ha tapat paradoxalment les llacunes on la consciència nacional catalana no existeix o és molt feble. Per què ha passat? Perquè el catalanisme, en la seva formulació autonomista, era acceptat per defecte i passivament per aquells que no se'n sentien concernits ni interpel·lats. Conclusió: bona part dels consensos catalanistes han estat possibles perquè han gaudit del consentiment tàcit dels catalans de lleialtat predominantment espanyola. Quan el partit Cs apareix per qüestionar la immersió lingüística a les escoles, el que fa és intentar esborrar el consentiment d'aquesta part de la població per convertir-lo en tot el contrari: una oposició militant i conflictiva.

Totes les enquestes ens diuen que una part central de la ciutadania catalana s'agrupa al voltant de la frase que resumeix el problema en els següents termes: "em sento tant català com espanyol". Això passa al mateix temps que els partits independentistes aconsegueixen mantenir un vot molt fidel, que oscil·la entre el 45 i el 50%. Si posem aquestes dues fotografies una al costat de l'altra, és fàcil concloure que l'independentisme, impulsat pels greuges objectivables de l'Estat, no ha esmerçat prou temps a estudiar a fons (sense pressa) la complexitat del país al qual s'adreça. Una complexitat altament dinàmica que exigeix molta atenció, perquè la velocitat dels canvis ens deixa en fora de joc.

Som en una nova etapa. Passi el que passi després de les eleccions del 14 de febrer, aquests són els deures pendents. Pensem-hi sense llançar-nos els trastos pel cap, pensem-hi amb responsabilitat, i sense deixar-nos narcotitzar per la correcció política, els prejudicis, la condescendència, l'oportunisme o la temptació d'adular el personal.