Tornem a topar, la setmana vinent, amb el Festival d’Eurovisió, aquell esdeveniment del qual algú que pretengui ser considerat un ciutadà amb bon gust s’ha d’abstenir de parlar-ne tret que sigui per proclamar orgullosament el seu “no pasarán”. I em pregunto per quins set sous un periodista especialitzat en música hauria d’ignorar el fet, precisament, musical, més vist del planeta Terra any rere any (amb quotes del 30% de pantalla a Catalunya). Després, alguns ens acusaran d’elitistes.

La música també és això, espectacle pur i dur, i escenografies, i emotivitat banal, i simpaties nacionals, i infinites connexions culturals, sentimentals o eròtico-festives que expliquen el perquè guanya aquella cançó i no pas una altra. Segurament és el moment de l’any en què els europeus compartim amb més èmfasi alguna cosa, i només per això, ara que som on som, ja val la pena mirar-lo amb un bri de simpatia. I en els darrers temps, certs girs de guió l’han fet més imprevisible que no pas fa uns anys, quan havíem d’assistir a aquells aquelarres de països orientals que es votaven entre ells. Encara passa, però menys. L’entrada en escena del jurat professional, amb el 50% de pes, ha contribuït a corregir el biaix impulsiu de tot quant televotant. La democràcia directa, amics, no sempre és la millor solució.

En les darreres edicions, Eurovisió ens ha donat algunes bones sorpreses: pensem en les victòries de Salvador Sobral i, l’any passat, de Måneskin. Cançons en portuguès i en italià, desplaçant l’anglès, la suposada llengua imbatible. El 2021, a més, la segona i tercera classificada van emprar el francès, que semblava enfonsat a les cavernes a títol crònic (última victòria: Céline Dion, 1988). I sis anys enrere va guanyar Ucraïna amb un tema que combinava estrofes en anglès i tornada en tàtar de Crimea, evocador de la coneguda deportació orquestrada el 1944 per Stalin. Qui deia que Eurovisió és un aparador de frivolitats?

Potser la llengua ja no és tan determinant ara que els textos de les cançons es tradueixen de manera instantània (encara que sigui a l’engròs) i on la cançó és un artefacte audiovisual en què hi prenen part molts ingredients, on es poden jugar diverses cartes o interpel·lar un nínxol d’audiència motivat (andorrans, i si us ho repenseu?). Sobral se’n va sortir amb la bella cançó del noi delicat de salut, que cridava l’atenció perquè abaixava el to i feia parar l’orella, i els xicots de Måneskin, propulsant el vot dels rockers del continent (com en el seu dia, en clau heavy, els finlandesos de Lordi).

Un cop dit això, i encara que no se sap mai què pot acabar passant, les cases d’apostes apunten que enguany és Ucraïna qui ho té tot a favor. La cançó és un còctel etno-rap de ca l’ample, i ser envaït i massacrat per una potència nuclear és un argument de pes per captar simpaties. El món pot ser així de bèstia. Ho veurem, però, i sense deixar de desitjar-li sort a Chanel, el nostre rossinyol llatí d’Olesa de Montserrat.