Fins no fa gaire, la preocupació per la situació del català s’havia apaivagat. Veníem d’un postfranquisme on s’havia hagut de reconstruir tot de zero, i hom podria seure tot cofoi i dir que s’havia fet una bona feina. Havíem salvat la llengua i ja hom podia abaixar la guàrdia i dedicar-se amb cos i ànima a d’altres batalles, com la de l’alliberament nacional.

En poc més de 30 anys s’havia retornat la llengua a les escoles, s’havia refundat una indústria editorial en català, s’havia creat un ecosistema propi de mitjans de comunicació en la llengua del país, s’havien eliminat gran part de les prohibicions (que no totes) i les enquestes d’usos lingüístics mostraven un progrés lent però sostingut. 

L’activisme per la llengua es va anar relaxant i vam oblidar que –tot i la lloada Transició– Catalunya continuava tenint un Estat a la contra, amb una concepció unitària i excloent de la cultura i la societat. Una visió on el català és una nosa i una anomalia a corregir. La varietat lingüística no és vista com una riquesa, sinó com un element disgregador a eliminar.

La recuperació del català des de Catalunya es va veure com un retorn a la normalitat. A Espanya, però, es va veure com una concessió exagerada que tard o d’hora s’havia de corregir, un cop estabilitzat el nou règim establert amb la Constitució de 1978. Amb aquesta missió van néixer plataformes i partits com Ciutadans, que van fer una gran feina per minar els èxits obtinguts.

Les elits que governen l’Estat estan convençudes que el creixement de l’independentisme està directament lligat a l’escola i els mitjans de comunicació en català, i no descansaran fins col·locar la llengua en una situació residual com la de l’aragonès o l’asturlleonès. Per això fan una feina tan intensa per instal·lar la idea de la persecució del castellà a Catalunya, per crear l’imatge del català com a llengua d’imposició, fer-la antipàtica i negar-li el paper integrador que té i ha tingut sempre a Catalunya.

Per això la sentència del 25% en castellà quan la realitat és que la seva presència a l’ensenyament català és molt superior i en molts casos majoritària. Per això l’estirabot de Casado amb els metges de Catalunya i Lleó. No és ignorància. Saben que és mentida, però instal·len una idea falsa a l’opinió pública espanyola i sembren la llavor de l’autoodi a casa nostra.

Si realment hi hagués una defensa del bilingüisme, davant una llengua parlada pel 100% dels habitants i una altra només pel 65%, els defensors del bilingüisme treballarien per afavorir la llengua més feble, per assegurar una convivència igualitària dels dos idiomes. Curiosament, els bilingüistes de Catalunya només defensen la llengua més poderosa. Se’ls hi veu el llautó d’una hora lluny.

Per això cal insistir amb la idea del retorn a la militància. Semblava una etapa superada, però malauradament no és així. Necessitem tornar a l’activisme per la llengua, a defensar-la a pertot i tothora. A no canviar de llengua davant qualsevol interlocutor, a exigir que en atenguin i ens responguin en català, a rebutjar trucades comercials que no respectin l’idioma del país, a consumir productes culturals en català. No salvarem la llengua amb decrets i normatives, la salvarem els catalanoparlants amb la nostra militància. Som-hi.