Feia ja tres anys que no anava a l’Alguer i començava a enyorar-la. Recordo aquells anys que, per anar fins a la ciutat “catalana” de Sardenya, calia fer una veritable expedició, amb avió: Barcelona-Milà o bé Barcelona-Roma, unes quantes hores d’espera i finalment podies agafar l’enllaç cap a l’aeroport sard.  Ara, des de Girona, l’aparell s’envola una mica abans de l’hora prevista i, amb tan sols 55 minuts, ja arribeu a destí. Són tres quarts de nou del “maití” quan trepitjo, de nou, terra algueresa. A l’aeroport ens hi espera Jon. E. Adell, director de l’Espai Llull, l’oficina de representació cultural i econòmica de la Generalitat. En qüestió de pocs minuts ja veig la mar i, en un tres i no res, la silueta inconfusible de la ciutat, amb “lo campanil” característic de la seva catedral. Com la primera volta que vaig venir-hi, a principis dels anys vuitanta, sento sempre la mateixa emoció en veure el perfil de la “Barceloneta”, com anomenen a la seva ciutat els algueresos. La mar en calma em transmet una sensació de familiaritat antiga amb la geografia local, proximitat íntima que vaig retrobant quan em perdo pels carrers i carrerons de la ciutat històrica. Só tornat a l’Alguer...

Avui és governada per una coalició d’esquerres, amb l’empresari S. Lubrano com a síndic, és a dir, batlle. Abans aquest càrrec era en mans de M. Tedde, avui cap de l’oposició representant del centredreta local. Va ser durant la seva etapa que l’Alguer va entrar a formar part de la Fundació Institut Ramon Llull i que vam poder obrir-hi la representació de la Generalitat. En recordo bé aquell dia assolellat, amb totes les forces vives celebrant-ne la iniciativa, amb bisbe inclòs i carabinieri degudament uniformats. De llavors ençà s’han incrementat les accions a favor de la recuperació de l’ús de l’alguerès, el català de l’Alguer, els contactes culturals amb els Països Catalans i les relacions econòmiques i empresarials entre la ciutat i Catalunya. Ja fa quatre anys que les dependències del govern del Principat tenen les portes obertes, en uns baixos de l’antic ajuntament, just rere la plaça del Pou Vell, el centre històric de la vila on els carrers tenen retolació bilingüe i d’allà estant atenen totes les iniciatives relacionades amb l’impuls a la llengua comuna i a la seva incardinació dins l’espai cultural català.

L’Alguer va ser repoblat per catalans el 1354, després de l’ocupació que va fer-ne Pere el Cerimoniós. I durant segles el català, com passa sempre amb la llengua del colonitzador, esdevingué l’idioma del poder, de les classes altes i dels sectors il·lustrats, de manera que no és possible estudiar la història de l’illa ignorant la llengua catalana, la que es troba amb normalitat en tots els arxius i la que era emprada al parlament insular fins al 1699. A l’Alguer i Càller, la capital de Sardenya, l’administració hi funcionà sempre en català i Sàsser i Oristany són ciutats on el català hi va tenir una certa presència. Encara a finals del segle XVII els estatuts del gremi de blanquers i de boters de Càller, al sud de l’illa, eren redactats en català. Avui, en diferents punts de Sardenya hi perviuen cognoms com Amat, Aymerich, Brau, Canelles, Castellví, Cardona, Garau, Pons o Roig, testimoni d’una memòria perduda. A la capital s’hi imprimí en català fins al 1850 i el primer llibre sortit d’impremta a l’illa fou també en català, el 1493. Però això és història passada, com també la imatge dels catalans com a ocupants i colonitzadors que tant em va impressionar quan vaig veure, per primer cop, els anys setantes, un cartell independentista sard amb imatges dels diferents pobles que havien ocupat Sardenya, entre els quals el català.

L’Alguer forma part del domini lingüístic català, és a dir, de les terres de llengua catalana, com Veneçuela pertany al domini lingüístic de l’espanyol o el Quebec del francès. Però ni els veneçolans són de nació espanyola, ni els quebequesos francesa, ni els algueresos catalana. Compartim llengua, però no nació. Tal i com jo ho veig, l’Alguer constitueix la minoria “catalana” (així ho anomena la llei italiana) de Sardenya. Quan l’amic Rafael Caria va fer el pas, els setantes, de l’algueresisme folklòric i romàntic al cultural i, sobretot, polític, va fundar el partit Sardenya i Llibertat, Moviment Independentista Català de l’Alguer, que així s’anomenava. És bo de tenir present aquesta identitat singular dels algueresos, per no aparèixer nosaltres, novament, com a colonitzadors, ni ells com a connacionals. Dit això, és obvi que el fet de tenir la mateixa llengua uns i altres i, en part, haver compartit  una mateixa història durant segles, crea amb l’Alguer uns vincles superiors als que els Països Catalans puguin tenir amb qualsevol altre territori. I el seu pes reduït en el nostre àmbit lingüístic, 43.000 habitants avui, fa que hi haguem d’abocar esforços i solidaritat si volem que l’idioma hi continuï perdurant.

El títol d’un llibre recent de Guido Sari hi reflecteix molt bé la situació lingüística actual: El català de l’Alguer. Una llengua en perill d’extinció. Efectivament, l’idioma s’hi troba en un estat preocupant. Per una banda, una part molt important de la població resident no és algueresa, sinó procedent d’altres indrets de l’illa i, doncs, no saben alguerès. Els que sí que el saben segur són, en general, població de 40 o 50 anys cap amunt i, sovint, deixen d’utilitzar-lo en contextos formals o importants, adquirint així la funció diglòssica de L2, llengua reservada  per a usos domèstics i relacions personals. No són gaires les famílies on tota la línia generacional s’expressa en alguerès, des dels més vells fins als “minyonets”, entre les quals hi ha la família del meu amic Antoni Martinelli, exemple de fidelitat popular a la llengua. Visitant, novament, La Costura, l’escola que acull una vintena de minyons i on tot es fa en alguerès, veig amb goig com sona la nostra llengua espontàniament entre els petits alumnes i, també, amb una nostàlgia anticipada quan em demano què parlaran, d’aquí a uns anys, quan deixin ja de ser “los minyons” per esdevenir “los” homes o les dones...

L’alguerès és perfectament comprensible per a un catalanoparlant general i només requereix un xic d’atenció suplementària i anar-se acostumant a un seguit de singularitats fonètiques i a la presència de sardismes, italianismes i també castellanismes que hi han quedat. Tot i els avenços aconseguits fins ara, crec que encara no s’ha fet el gran salt a la comprensió que, amb la identitat algueresa, pot fer-s’hi negoci o, com ells diuen, “monera” (moneda), a partir del que es coneix com a economia de la identitat. A hores d’ara són ja uns quants centenars de milers els catalans que han viatjat a l’Alguer els darrers anys i que, un cop hi han arribat, s’han trobat amb una certa decepció, esperant-se, potser, de trobar-hi una expressió més pública d’allò que tenim en comú, als restaurants, als hotels, a les botigues. Efectivament, a voltes costa que us parlin en alguerès i estic convençut que la visualització de la catalanitat originària, tret bàsic de la seva identitat, fóra un element d’atracció turística potentíssim, al costat dels paratges d’una bellesa natural colpidora i una gastronomia marinera de gran personalitat.

L’Alguer és una illa dintre d’una illa, de manera que es pot anar a l’Alguer sense anar a Sardenya. Són diferents la llengua, la música, el caràcter, la cuina, els costums, els valors, la religiositat i el fet d’haver viscut muralles endins, durant segles, han fet dels habitants de la ciutat un poble diferent. “No som saldos (sards) ni espanyols”, canta Pino Piras i té raó. Ho constato, ara, mentre escric tenint com a música de fons el grup Càlic, que manté i renova la música popular algueresa. A l’Alguer són algueresos, entre els quals hi ha els que es mouen en la indiferència, els compromesos amb la llengua i que malden per mantenir la seva singularitat dialectal en relació amb l’idioma compartit i aquells que, aquí, alcen la bandera de Països Catalans, i allà torpedinen qualsevol iniciativa amb tuf de català, obeint tan sols a una estratègia d’interès personalista, fent grans ostentacions d’algueresisme parablaver i, ailàs, parlant italià als fills... El pitjor és que hi ha partits catalans i personalitats que beuen a galet i no se n’adonen o no volen adonar-se’n.

Joan E. Adell acaba de publicar La tercera illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013), una antologia excel·lent d’una vintena de poetes algueresos d’expressió catalana, des del general Rafael Catardi fins a Anna C. Paolucci, procedent de Ligúria, i que ha adoptat el català de l’Alguer com a llengua literària i en fa difusió a Internet. Un llibre magnífic de més de 300 planes, absolutament imprescindible, de referència d’ara endavant, per a qui vulgui interessar-se per aquest tema. Alguns dels noms aquí esmentats eren dissabte passat a la Torre de l’Esperó Reial, a la presentació del meu llibre, La passió italiana: el mateix Adell, el batlle S. Lubrano i el president de l’Òmnium Cultural local, Esteve Campus, un nom clau, avui, en el redreçament de “lo pòpul alguerès”. I entre el públic, la cantant Franca Masu, A. Martinelli, G. Sari, Pasqual Melai, el poeta Antoni Canu i l’exsíndic M. Tedde.

Me n’he anat amb la mateixa sensació de tendresa nostàlgica que m’envaeix cada volta que hi viatjo. Amb el record del retrobament amb rostres i noms estimats de temps i amb noves amistats que hi han nascut. I, sobretot, amb la satisfacció íntima d’haver pogut tornar a fer, sense presses,  una caminada tranquil·la per la “passejara” més bella del món, aquella que arrenca de la Torre de l’Esperó fins a la plaça del Pou Vell i que va vorejant l’Alguer vella, l’antic hospital i tot de casetes baixes que envelleixen sota el sol amable, davant una mar que fa encara olor de mar i amb el cap de Caça ajagut al fons, el gegant dorment que, potser, un dia s’alçarà per recobrar, plenament, per al poble alguerès aquella vella identitat, avui tan amenaçada per l’acció dels uns i la desídia dels altres. “A mos veure”, l’Alguer...