Comencem la setmana sis de confinament. Els nens i nenes, els adolescents, els joves, no acudeixen als centres educatius des del passat 13 de març. Han superat les primeres setmanes de confinament i desconnexió escolar amb bona voluntat, predisposició i l'avinentesa d'emplenar fitxes de deures que arribaven per correu electrònic, dels seus professors. Ha arribat la Setmana Santa i s'ha prolongat l'estat d'alarma. Ha començat el tercer trimestre, i segueixen a casa.

Els nostres nens i nenes han fet un esforç descomunal durant aquests cinquanta dies de reclusió per acomplir les mesures de contenció sociosanitàries. I ho han fet pràcticament sense protestar. Entenent que eren temps incerts i que calia assumir situacions inaudites, imprecises, imprevisibles i canviants. Han entès que no es podia visitar els avis. Que no es podia tornar a l'escola, que les colònies que tot l'any preparaven queien del calendari, que no podien veure els de companys de classe, ni fer activitats extraescolars. Que no es podia anar la parc ni a jugar a la plaça. Que no es podia anar a comprar, però sí que hi podien anar els grans; que calia estar-se a casa.

A casa les circumstàncies també han variat. I ja res s'assembla al tedi d'unes llargues vacances. El mes d'abril avança amb pas ferm i, cada dia, s'acosta a un final de curs sense data de retorn.

Com a mare, i des d'una opinió estrictament personal, no em preocupa la pèrdua lectiva de les setmanes d'aquest curs 2019-20. En la perspectiva dels anys a venir, serà molt interessant poder explicar què ens va passar l'hivern-primavera del 2020 que ens va obligar suspendre el transcórrer habitual de les coses, a aturar-nos, a entendre que la realitat no era tan dominable i segura, com ens pensàvem. Els nostres fills i filles miren les mateixes notícies que mirem nosaltres. Escolten per videotrucades els neguits dels familiars que només veuen per pantalla. S'habituen a comprendre que cada dia –des de fan unes quantes setmanes– comptem els morts per centenars, sense rostre ni identitat.

Vivim temps d'incertesa. Els nostres infants, els nostres joves, l'han sortejat amb el mateix aplom que nosaltres però amb moltes més privacions. Fins a la setmana que ve, no està contemplat que puguin començar a sortir al carrer. Ho hauran de fer en intervals estipulats i en franges de no més de deu minuts, amb mesures hiperprogramades que tenen molta voluntat però molt poc en compte la realitat de cada municipi, de cada territori. Als nostres joves, als nostres infants, els hem de reconèixer el mèrit de la resiliència, de l'estoïcisme, de l'adaptabilitat.

En aquestes condicions, el curs escolar no em sembla rellevant. El que no hagin après aquestes setmanes, de continguts curriculars, ja ho aprendran més endavant. Probablement, els aprenentatges d'aquests dies seran insubstituïbles, la certesa que les coses no són immutables, allò que en diem de les competències, aprendre a aprendre, adaptar-se als canvis i a una realitat desafiant. Quin repte pot haver-hi més gran que una realitat amenaçadora que no se sap quan comença ni com acabarà.

Per això, de cara a les setmanes que venen i si les corbes epidemiològiques ho permeten i la seguretat ciutadana ho avala, el meu prec no és que tornin a l'escola per acreditar cap coneixement. El meu desig és que hi tornin perquè puguin tancar mentalment una etapa, un curs estrany i inoblidable, que els ajudi a tancar un cicle, acompanyar el dol en molts casos, i compartir col·lectivament que en la societat en què vivim tothom és vulnerable.