Aquesta setmana he hagut de dedicar un parell de dies a personar-me (no hi pot haver un verb més precís) a diverses oficines de l'administració. Hi he hagut d'invertir set hores per culpa d'un Estat que es troba en un nivell embrionari pel que fa a les gestions on line. La situació és altament emprenyadora si et toca anar a munt i avall en plena canícula i amb vaga de metro setmanal assegurada.

El màxim que he aconseguit des de casa és demanar cita prèvia, un requisit que és indispensable i que no permet gaires meravelles. Sense anar més lluny, pel que fa al SEPE, Servicio Público de Empleo Estatal, no pots variar l'horari que et proposen per quadrar l'agenda, no fos cas que tinguessis vida pròpia més enllà de les gestions.

La famosa cita prèvia -que ara per treure't el passaport suposa una espera de mesos escandalosa-, tampoc no garanteix que t'estalviïs la cua d'una hora. En aquest cas l'he hagut de fer al SOC, que és el Servei d'Ocupació de Catalunya, sense accent diacrític, no ens confonguéssim: la personificació té un límit i jo continuo sent qui sóc.

El cas és que el dèficit informàtic no es limita a la impossibilitat de gestionar tràmits a distància. Resulta que ben sovint els ordinadors, les impressores, els escànners... es dediquen a fer la punyeta als funcionaris de l'administració. Ho he viscut també al SOC on acabaven de canviar els ordinadors -la Generalitat té calers per a això?- i potser per aquest motiu les esperes, enlloc d'escurçar-se per la millora tecnològica, s'allargassen.

La funcionària que m'atén em diu que els altres ordinadors ja estaven bé i, per exemple, permetien girar la pantalla per mostrar detalls als usuaris, cosa que els nous no fan. A la Tresoreria General de la Seguretat Social de Drassanes també comprovo aquesta confabulació de la informàtica en contra del nostre funcionariat. Segons el funcionari que m'atén, els informàtics tenen la mania de posar-se a arreglar el sistema a l'hora punta del matí. Sort que en aquesta ocasió estem en un edifici refrigerat i l'espera és més entretinguda.

Enrere ha quedat aquella torreta amb finestrons oberts que hi havia al Passatge Mercader i que, temps al temps, quedarà abandonada -ja ho està des de l'abril- per criar rates. L'Estat no fa negoci amb els seus edificis sinó que els deixa morir, no fos cas que fessin algun servei a la població. Okupes, en aquest cas, no badeu, és un lloc ideal. Això de les rates també m'ho explica el funcionari que m'atén: "Diuen que tanquen seus per estalviar diners, però després no en treuen profit", es queixa. I és que aquesta és la gràcia de personar-se: pots comprovar un cop més que patim un país lamentable, però ple de gent simpàtica.

També ho detecto a l'entrada del TGSC. El pobre "segurata" fa cara de no saber què fer quan una dona amb burca es nega a descobrir-se. Mentre intenta convèncer-la, més campechano que taliban, la resta anem passant la bossa per la màquina detectora que tant se val si detecta un fusell d'assalt. Ja a l'ascensor, un grup de dones amb pinta d'obreres de la SEAT, torn de nit, s'exclamen: "Con lo que nos ha costado conseguir nuestros derechos y esta tia erre que erre con la manta esa". Totes riem, còmplices de la lluita feminista, i és que, amb aquest panorama tan pintoresc, qui vol fer tràmits on line?