El Tribunal Constitucional ha anul·lat la Llei del Parlament que el 2010 va prohibir les corrides de toros a Catalunya. Sis anys després, i quan ningú no ho demana (hi ha un clam social? Algú ha vist gernacions davant de la Monumental barcelonina o de la plaça d’Olot demanant poder veure les verónicas de José Tomás, les chicuelinas d’Enrique Ponce o els molinetes de El Juli?) els membres del Constitucional es tornen a passar per la part baixa de la toga una decisió del Parlament.

I això que no seré jo qui negui que els toros i les corrides formen part del passat del nostre país. Des de l’època medieval, quan tenim documentades corrides a l’aire lliure, fins a començament del segle XX, quan en el conjunt de Catalunya hi havia una quinzena de places estables, tres d’elles a la ciutat de Barcelona.

I tampoc els negaré que els toros han estat protagonistes d’alguns fets històrics d’envergadura, com aquell 25 de juliol del 1835 a la plaça del Torín, a la Barceloneta. En plena Guerra Carlina, una multitud omplia el recinte aquell dia de sant Jaume amb ganes de gaudir d’una bona vetllada. Però, ai las, els animals escollits eren massa mansos, cosa que va fer perdre la paciència al respectable.

Quan sortia el sisè toro, una multitud va saltar a l’arena, va atonyinar el torero, va matar l’animal i va fer destrosses a la plaça, abans de sortir en manifestació cap a les Rambles. Un cop allà –i després d’arrossegar el toro mort pel centre de Barcelona-  van procedir a cremar la dotzena de convents que van trobar, en una de les manifestacions anticlericals més importants de la història de Catalunya.

I la cosa no va acabar aquí. Una setmana més tard un altre avalot va acabar amb l’assassinat, la crema, i l’esquarterament del cadàver del general Bassa, el militar que havia entrat a Barcelona amb la missió de reprimir els revoltats.

I tot això per la guspira que van fer saltar mitja dotzena de toros mansos. Les causes de fons, però, són molt més complexes. No sé si ens les podria explicar l’exdiputat del PP per Sevilla i expresident de la Comissió de Cultura (sic) del Congrés Juan Manuel Albendea, el qual, en una vergonyosa intervenció a la cambra baixa l’any 2013 va afirmar que els toros senten un intens plaer (un orgasme, potser?) en els instants previs a la mort.

Com tampoc ens les podrien explicar bona part de la classe política o de la premsa espanyola. Ells, a la seva, amb aquell discurs monòton basat en raons identitàries o directament en ximpleries com les d’Albendea. Unes raons identitàries que, per cert, no he sentit en els partidaris de la prohibició.

Deixin-me acabar aquest article amb unes paraules ja antigues d’un altre exdiputat del partit de Mariano Rajoy: Miguel Cabrera, l’home que -a banda de tenir els escàndols econòmics que ja són inherents als càrrecs d’aquest partit- va impulsar la llei que l’any 1991 va prohibir les corrides a les illes Canàries (algú ha parlat de la legalitat d’aquesta llei?).

Segons aquest polític, en una societat madura no hi ha d’haver lloc per als espectacles basats en el maltractament als animals. I, quan els defensors de les corrides parlen de llibertat o tradició per defensar-les, Cabrera els respon que “amb aquests arguments també es podrien recuperar les lluites de gladiadors”. I –afegeixo jo- les amputacions de membres, les execucions públiques o el llançament de la cabra des del campanar de la vila zamorana de Manganeses de la Polvorosa. Tot molt tradicional, molt lliure i sobretot, molt identitari.