La croada contra la simbologia independentista que l'espanyolisme ha desplegat en els darrers mesos a Catalunya es basa en una premissa errònia: l'espai públic ha de ser neutre. És precisament aquesta concepció esbiaixada el que vicia el debat. En democràcia, l'espai públic no ha de respondre a la neutralitat sinó que ha de garantir la pluralitat, sempre que les idees exhibides estiguin en sintonia amb els principis de respecte i convivència.

Els llaços grocs són símbols que remeten a la situació d'excepcionalitat política que viu el país. Evoquen indignació, sens dubte, també solidaritat amb els presos, i són símbols respectuosos, del tot legítims. Altra cosa és que determinades expressions de la iconografia independentista a l'espai públic -les creus a les platges, per exemple, que fa temps que no es veuen- puguin generar incomoditat en persones que no combreguen amb el sobiranisme. Però aquest és un debat afegit, que supera la polèmica sobrevinguda pels llaços exhibits en edificis de la Generalitat.

Ciutadans ha abanderat la persecució del groc a la via pública, una ofensiva que només s'entén des del càlcul electoralista de curta volada. Però la Junta Electoral Central (JEC) ha donat categoria a la discussió quan ha catalogat els llaços exhibits a la plaça de Sant Jaume d'emblema partidista, amb l'apèndix d'un ultimàtum al president de la Generalitat per retirar-los. Amb la tria quirúrgica dels objectius a perseguir, la Junta Electoral s'ha alineat al costat de les formacions que, com Ciutadans, alimenten la tesi de l'ús interessat dels altaveus de l'administració en la cursa electoral. Resulta paradoxal que la precampanya estigui avui centrada en els símbols independentistes quan el que hauria de tenir pes és quina sortida política es formula per atendre la carpeta catalana. La via judicial ja sabem que ens portarà a l'enquistament del conflicte.

La Junta Electoral ha situat el president de la Generalitat, Quim Torra, a la frontera de la desobediència. Torra té el davant una altra cruïlla: renegar de l'ordre dels magistrats i atenir-se a una denúncia que pot derivar en inhabilitació -com el seu dia va passar amb l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós- o buscar una solució imaginativa que calmi la febre controladora dels magistrats sense que sigui interpretat com una renúncia. I ja sabem que les renúncies sempre són més dificultoses quan s'acosten eleccions. No cal oblidar que el primer que va fer Torra quan va assumir el càrrec va ser situar la pancarta amb el llaç a la façana de Palau. 

La decisió sobre els llaços, que de moment el Govern assumeix de forma coral però que per força estarà en mans de Torra perquè és qui en patirà les conseqüències, ha generat reflexions contraposades dins i fora de l'executiu. El president sembla estar còmode en el pols a la Junta Electoral, per bé que ja sap que no tots els consellers hi saben veure els beneficis. Quan ha hagut d'afrontar resolucions d'última hora, a Palau o al Parlament, l'independentisme no s'ha espolsat de sobre el fantasma de les discrepàncies domèstiques.

Torra no s'ha amagat mai dels motius que el van empènyer a acceptar la presidència de la Generalitat en un context tan advers, custodi de la cadira de Carles Puigdemont. El president estava convençut l'1 d'octubre que Catalunya encetava el trajecte cap a la República -algun dia coneixerem els detalls dels textos que va redactar aquella tardor perquè Puigdemont els llegís- i, amb el temps, ha hagut d'assumir les limitacions del nou escenari, per bé que els discursos siguin dissonants amb els fets. El Govern ha hagut de fixar noves coordenades i d'això no en té la culpa només el president. En el mandat de Torra, l'independentisme s'ha vist obligat a recalcular: la legislatura és avui un sender emboirat que només perdrà la lleganya quan la sentència obligui a moure fitxa. Sense diàleg possible amb l'Estat, amb el judici al Suprem en fase prosaica i eleccions a la cantonada, el procés no està mort, està en stand-by.
 
Quines cartes li queden, doncs, al president en aquest context? La primera, la crida a la mobilització ciutadana contra la judicialització del procés, resumida en la gran manifestació de dissabte a Madrid. I, la segona, la simbologia. Els presos són un símbol. L'exili és un símbol. I els llaços grocs sintetitzen un i altre patrimoni, el més sòlid que té avui l'independentisme abans de passar l'examen electoral. La demostració és que presos i exiliats encapçalen les llistes. Per això Torra demana empara al Síndic de Greuges i continua mantenint que els llaços no es mouen dels edificis públics, per molt que en el darrer minut s'acabin traient sense dir explícitament que es treuen, i sabent que al Govern no tothom avalua de la mateixa manera els rèdits del conflicte. El més convenient, doncs, és tornar-se a preguntar per què el president actua com actua. Sense el combat dels símbols, què li queda a Torra en aquesta legislatura?