Els entrebancs propis i aliens per investir un president i formar govern continuen ocupant gran part de les portades i els espais d'informació política i opinió dels mitjans de comunicació, que s'ocupen de radiografiar i transmetre en temps real la pugna de les diferents visions de l'independentisme i el desplegament de la repressió de l'Estat en tots els àmbits.

Tanmateix, convé fer una mica de zoom i allunyar-nos del fet concret de la investidura. Ningú no dubta de la necessitat de formar govern i desactivar l'article 155. Convé tenir present, però, que el 155 desapareixerà de manera formal, car la supressió de l'autogovern és definitiva en el cas de Catalunya, amb una Generalitat reduïda a una gestoria i un Parlament sense capacitat legislativa per transformar la realitat.

A més a més, cal situar les desavinences entre les diverses visions de l'independentisme en el seu marc habitual. No és cap novetat i s'emmarca en la dinàmica que hem vist repetir-se de manera continuada des dels inicis del procés. Tothom voldria una unitat d'acció i de pensament en pro d'un objectiu comú, però és l'altra cara d'un dels valors més preuats del moviment republicà: la diversitat ideològica i generacional.

Fem zoom, doncs, i allunyem-nos una mica per veure si aconseguim entendre on som. És evident que l'independentisme va aconseguir dues victòries molt sonades els dies 1 i 3 d'octubre, demostrant la seva capacitat d'autoorganitzar-se per realitzar un referèndum d'autodeterminació escapolint-se de la repressió, i d'aturar el país i demostrar que l'Estat podia perdre el control del territori. També és evident, però, que l'Estat va aconseguir també dues victòries sonades: el cop d'Estat del 20 de setembre i la supressió de l'autogovern del 155.

La primera conclusió que hom pot extreure de tot el que ha passat si ens ho mirem amb una mica de distància i perspectiva, és que el conflicte entre Catalunya i Espanya està més obert que mai. Catalunya no ha pogut fer efectiva la república proclamada i Espanya ha fracassat en la promesa feta a Europa d'una intervenció ràpida i quirúrgica que solucionaria el conflicte per una bona temporada.

La partida no s'ha acabat, i ens trobem en un punt en que les dues part en conflicte hauran de replantejar tàctiques i estratègies. El camp independentista pot millorar la seva posició si sap treure conclusions de tot el que ha passat i aprendre'n unes quantes lliçons:

La base republicana és molt sòlida i és capaç de guanyar eleccions en les condicions més adverses. Les municipals de l'any vinent poden deixar una fotografia d'un país amb més del 50% de votants independentistes, que trenqui una barrera psicològica i sociològica molt important. Les analogies amb les municipals de 1931 seran més vives que mai.

S'ha demostrat que el trasllat de seu de les grans empreses té una repercussió pràcticament nul·la sobre l'economia catalana. Una de les amenaces més esgrimides per l'unionisme ha perdut tota efectivitat.

L'altra gran amenaça contra la República Catalana, les pensions, han esdevingut una falla geològica de l'estructura de l'Estat espanyol. No fa gaire l'unionisme va arribar a enviar a totes les bústies del jubilats catalans una carta que vinculava la independència amb les pensions en perill. Ara tothom té clar que qui posa realment en perill les jubilacions és un Estat en fallida cooptat per l'oligarquia extractiva de la llotja del Bernabéu.

També hem comprovat que no hi haurà cap complicitat internacional fins que no fem efectiva la república. L'Estat ha posat tota la carn a la graella per comprar favor i desfer les complicitats bastides amb molt d'esforç per l'independentisme a nivell europeu i global. És una pedra amb la que no hauria de tornar a ensopegar. 

La lliçó més important de totes, però, és la certesa que l'Estat està disposat a pagar un preu altíssim (econòmic, polític, democràtic i de reputació internacional) per mantenir la seva unitat. L'independentisme havia posat tot els ous al cistell d'una negociació amb l'Estat que mai no es va produir. Ara sabem que per aconseguir que l'Estat s'assegui a la taula caldrà elevar el preu de la unitat d'Espanya a nivells que resultin insostenibles per a l'Estat. Determinar la millor estratègia per aconseguir-ho és el gran desafiament per a l'independentisme.