Hi va haver un temps molt diferent. ETA i Terra Lliure estaven en actiu. Jordi Pujol presidia la Generalitat al bany maria i la Barcelona progre i preolímpica es mirava el fet nacional amb displicència i fins i tot amb menyspreu: els intel·lectuals de l'òrbita del PSC et feien saber que tenien el monopoli de la intel·ligència. Al Parlament de Catalunya hi havia tres diputats independentistes. Tres. CiU i PSC es repartien el país. L'economia anava bé i en els discursos dels polítics Catalunya i Espanya sempre anaven juntes. Catalunya i Espanya per aquí, Catalunya i Espanya per allà. No se sentia a parlar de “moviments socials”, com a molt d'associacions de veïns.

Internet era un misteri i ens connectàvem a través de mòdems, amb aquella musiqueta que feien. Els estudiants de periodisme de la UAB (només es podia estudiar periodisme allà) passejaven per la facultat amb El País sota l'ala com a signe de distinció. La gran polèmica lingüística era si es podia admetre “barco” o s'havia de dir sempre vaixell, i es formaven bàndols i s'escrivien articles agressius, que si “barco” espanyolistes que si vaixell essencialistes. La Guàrdia Civil detenia independentistes que després eren convenientment torturats als soterranis de la Dirección General de Seguridad, però no passava res. Koeman feia passades llargues a Txiki Begiristain, els Boixos Nois no eren nazis i era inimaginable que el club el presidís algú que no fos Núñez.

Els mossos eren quatre gats i queien bé a tothom (a tothom que sabia que existien els mossos). Òmnium era una entitat geriàtrica, absolutament irrellevant. La premsa guanyava molts diners. Els experts deien que ens quedaríem clavats en els 6 milions d'habitants. Espoli fiscal era un concepte desconegut. Els bàltics aconseguien la independència però el contagi era tan fàcil de neutralitzar com pronunciar una frase, “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com la URSS”, i tothom es quedava tranquil. Catalunya estava sota control.

Ahir es va presentar la campanya de l'ANC i l'Omnium pel doble “sí” a la consulta sobre la independència del 9-N. Diuen que organitzaran una V gegant que col·lapsarà Barcelona i ningú no dubta que serà així. Diuen que mobilitzaran 100.000 voluntaris per arribar directament a dos milions de persones i tothom s'ho creu. Diuen que faran la campanya popular de fundraising més gran que s'ha fet mai a Catalunya i ja ens imaginem que parlen de milions d'euros. Mentrestant, el Parlament enllesteix la Llei de consultes amb una amplíssima majoria i el president de la Generalitat parla de la sobirania catalana a les televisions del món.

Tot ha canviat molt.