L’any que ve s’haurien complert els 100 anys de l’escola dels Torms, a les Garrigues. Era un dels quatre centres erigits per la Mancomunitat de Catalunya dins un programa pilot. L’escola, però, va tancar el 2013 per falta d’alumnes. 95 anys d’història d’un edifici que difícilment tornarà ja a tenir funcions escolars. Quants casos coneixem d’escoles que hagin reobert? Només em sonen els de Salàs de Pallars (Pallars Jussà) el 2015 i Mont-ral (Alt Camp) el 2016. Mentre, moltes altres van caient, una aquí, una allà, cada vegada més i més sovint, com la pluja que comença amb quatre gotes mal comptades i s’accelera, s’accelera... Al meu entorn n’he vist tancar cinc en quatre anys, l’última la del Cogul, que al setembre ja no va poder començar el curs.

El Francesc és un amic que, quan va néixer, el seu poble tenia 750 habitants. Quan hi ha nascut el seu fill Damià eren 476. I aquest és dels pobles grans, si es pot dir així, de la zona. On arribarem? Quanta gent hi viurà quan el Damià tingui la seva edat, si és que mai s’hi estableix? Continuarà havent-hi escola? L’escola és l’indicador. Amb el Francesc sempre hi afegim el bar i la botiga per valorar la salut demogràfica d’un poble, però tots sabem que l’escola és el principal. Quina parella amb nens voldrà quedar-se o anar a viure a un poble on no hi ha escola? Entre un que en té i un que no en té, per quin es decidirà? Em ve al cap un petit municipi proper, també, que ja no té escola ni botiga i el bar obre els caps de setmana: l’any passat hi va haver el primer naixement en quinze anys. És molt fort. El pare és qui porta el bar.

El despoblament és, sens dubte, el principal problema que afronta el món rural. És un corrent molt de fons, apartat dels focus, i potser per això, perquè passa lluny, passa poc a poc i no té solucions fàcils per poder penjar-se medalles, és un problema de “ja l’entomarà qui s’hi trobi més endavant”, però el fenomen és evident i alguns mitjans hi comencen a parar atenció. Darrerament ho han fet La Sexta en un Salvados al març o la revista El Temps aquest abril, per exemple. I aquest abril ha arribat, precisament, una bona notícia també del País Valencià: el Consell crearà una comissió interdepartamental per a la lluita contra el despoblament dels municipis valencians, amb la participació del Govern i d’ens locals, universitats, agents socials i entitats i, cosa important, amb una estratègia plurianual.

No sé quins fruits tindrà la comissió, però almenys algú ha decidit posar-s’hi. És cert que l’interior del País Valencià té circumstàncies específiques, però gens allunyades de les que podem trobar a unes quantes comarques de Catalunya; per a mostra, els exemples de més amunt, agafats només d’una. Potser és hora que la Generalitat de dalt prengui nota de la de baix i posi fil a l’agulla. Fa 100 anys, la Mancomunitat va imposar-se el repte de crear estructures, ara toca mantenir-les. Llavors estava tot per fer, ara està tot per perdre. És menys lluït, però hi ha més eines i, per tant, menys excuses.