Les paraules del vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, reiterant la visió de la Unió envers el procés independentista català són una contradicció en els termes. En utilitzar les instàncies comunitàries per afirmar que es tracta d’un assumpte intern en fa palesa la transcendència per al conjunt d’una unió d’Estats que s’ha fet malgrat la seva integritat i tenint entre els seus objectius garantir-la.

És més que evident que la Unió no pot admetre que un dels seus Estats membres està incomplint un dels criteris de la convergència europea, com és el respecte a la democràcia i a la separació de poders de l’Estat de Dret que garanteix els drets humans, principi fonamental de la identitat europea. I a parer meu la discrepància amb les decisions dels jutges, tenint en compte que tant poden ser favorables com desfavorables als interessos de l’autonomia catalana, o a les decisions del seu Parlament o a les que prenen les institucions centrals, no és necessàriament un símptoma de que les dites exigències són ignorades per Espanya o per qualsevol altre país amb actuacions semblants. Per dir-ho amb un exemple, que un país de la Unió concedeixi o no l’extradició a un altre no és en si mateix símptoma de res.

La tristor que a alguns ens causa veure com la llei cau sobre els incomplidors s’agreuja veient com els seus votants són incapaços de distingir dos plànols de realitat que hi conviuen: d’una banda, la violència que un estat fa caure sobre qui el vol desfer (el mateix faria o ha fet Alemanya, o França o els Estats Units, Estats de ben diversa mena i tradició); de l’altra, el fet que no són les idees polítiques, ans els actes concrets d’algunes persones el que les du a la presó, ben aviat definitiva i potser llarga, uns actes coherents amb les idees però incompatibles amb el marc jurídic actual. Els dos plànols es confonen perquè l’Estat no pot (és indiferent si vol) ser clement amb qui el traeix... li va la supervivència i fins i tot la seva imatge internacional, decisiva per a la sobirania (o el que en resta!) I és per això que es pot dir que el conflicte s’ha internacionalitzat.

La internacionalització del conflicte convé a totes dues bandes, tanmateix per raons contradictòries: l’independentisme creu que així el món contemplarà la manca de democràcia a Espanya i l’obligarà a alguna mena de negociació. Espanya sap que es juga el prestigi internacional en la seva capacitat per entomar el repte i reduir a cendres (ni que sigui per una temporada) el moviment que més a prop ha estat de posar en solfa la integritat d’un dels estats-nació de la vella Europa. La diferència és que l’independentisme ja no hi té res a perdre.