A les recents eleccions hi va haver dos partits sobiranistes que van perdre vots, CiU i SI, i dos que en van guanyar, ERC i CUP.  Podem estar d’acord que aquests dos últims representen la franja del centreesquerra i l’esquerra, i aquest era el to de les seves propostes socioeconòmiques del programa electoral. Si aquestes formacions són les que han rebut més suport, és fàcil deduir que els electors, a l’hora que apostaven per l’estat propi, també reclamaven que aquest estat tingués un contingut determinat.

També podem pensar, en aquest mateix sentit, que un dels motius de la baixada de Convergència i Unió és la seva actuació des del Govern.  Com que no veig creïble que l’electorat es deixés entabanar per les maniobres matusseres d’El Mundo, m’inclino a creure que el que ha rebut un càstig a les urnes ha estat la manera de gestionar el control del dèficit, allò que genèricament anomenem retallades.

És a dir, no tots els votants han vist aquesta convocatòria com un plebiscit o una tria unívoca entre unionisme o separació. A l’hora de donar la seva opinió, molta gent també ha tingut en compte les condicions de vida, els serveis públics, la situació de la sanitat, l’ensenyament, l’habitatge. Aquí és on ha patit el cop més fort el partit en el poder. Perquè, a banda de fer totes les passes necessàries per convocar el referèndum de l’autodeterminació, un govern ha de prendre mesures cada dia, i malgrat l’estretor del camí a seguir, gairebé sempre hi ha més d’una opció: això és la política. I és en aquest punt, en la manera com s’aconsegueixen els nivells exigits de dèficit públic, on els programes de CiU i ERC xoquen i on es complica la possibilitat d’un govern comú.

O sigui, quan des de tants fronts mediàtics i polítics s’insisteix a fer crides a ERC amb l’argument que els partits sobiranistes han d’anar “tots a una”, cal pensar que aquesta “una”, en realitat, és diversa. Perquè des d’avui fins al dia de la independència la societat catalana té molts altres fronts oberts. I després de la independència també.