Catalunya ha creat un clima ideològic on qui gosa anomenar-se liberal és assenyalat com un empestat. Tot ha esdevingut un reduccionisme caracteritzat per desconfiar d’aquell que no combrega formalment amb els postulats de l’anomenat progressisme. Qualsevol persona que vulgui tenir una projecció política amb garanties ha de manifestar el seu compromís amb les causes dels febles sempre des d’un prisma d’esquerra. Si ho fa des d’un altre punt de vista, diran que amaga algun fosc interès.

El domini del relat d’aquesta esquerra nostrada ha esdevingut tan aclaparador que fins i tot han aconseguit que les dretes catalanes de tota vida (l’antiga CDC) votin a favor de les associacions de consumidors de cànnabis al Parlament de Catalunya. La por de ser acusats de carques o feixistes provoca aquestes situacions grotesques. És clar que no resulta estrany, donada la feblesa de caràcter dels seus representants que són incapaços de mantenir una fermesa conceptual. Però, en realitat, els més genuïns representants de l’esquerra catalana que marca la pauta política no és res més que un gran lobby integrat majoritàriament per persones que viuen directament o indirectament de l’erari públic, que tenen com a principal finalitat mantenir la seva pròpia menjadora mitjançant un entramat associatiu i institucional d’allò més variat i que justifica la seva existència perquè defensen les causes dels desvalguts. I sempre amb un exèrcit mediàtic al darrere que li riu totes les gràcies, perquè també viuen de la subvenció. Esperit de cos en estat pur. Tot plegat és una immensa presa de pèl que el català del carrer s’empassa estoicament des de fa dècades, no fos cas que a ell també l’acusessin d’explotador, racista o neoliberal.

L’independentisme en general no s’ha pogut sostraure a aquest clima que impregna el país. Trobem normal sentir parlar de l’esquerra independentista o d’independentistes d’esquerra. Però se’ns fa estrany, i fins i tot veiem una mica sospitós, si algun compatriota es presenta com a independentista liberal o conservador. Quina malaltia tenen els que es defineixen així? O és que podem dubtar de l’independentisme d’un Carrasco i Formiguera o un Trias Fargas pel fet d’haver estat catòlic o liberal respectivament? El català d’esquerres sovint creu que la lluita per la secessió d’Espanya no és un ideal absolut i necessita una crossa que justifiqui el seu independentisme, el qual no concep generalment basat únicament en la plenitud nacional. Sembla com si un estat català hagués de servir també per resoldre els problemes del món. Contràriament, si hom es declara partidari d’un estat català, al marge de què les polítiques econòmiques o socials que s’hi apliquin siguin més de dretes o més d’esquerres, els anomenats progressistes el titllen de còmplice de les injustícies socials perquè anteposa la nació a les desigualtats. Automàticament ja és una mala persona.

L’estil de foc de camp d’aquesta esquerra singular (només cal veure com van vestits alguns càrrecs públics que semblen estar d’acampada permanent) s’està imposant en les principals institucions del país com el Parlament o l’ajuntament de Barcelona. Tot comença a tenir un aire tronat que no trobem en altres països europeus. Si a més hi afegim el to ensucrat que acompanya l’exposició dels arguments d’alguns dels seus representants més destacats, sembla que ens trobem dins d’una immensa escola bressol. Naturalment, qui no comparteix aquesta manera de fer passa a formar part de l’univers de la dreta maleïda i culpable de tots els mals de la humanitat. Tota la política catalana s’ha rendit a aquesta manera de fer que sembla una representació dels “Pastorets”.