Si hi ha una frase que m’ha perseguit durant tot el procés sobiranista és la profecia d’Aznar segons la qual abans es dividiria Catalunya que Espanya. La va pronunciar per primer cop al 2012 i l’ha anada repetint, suposo que referint-se més aviat a una fractura entre secessionistes i unionistes, i sense poder arribar a imaginar que els independentistes s’acabarien fotent els plats pel cap de la manera més grotesca. Però ha acabat tenint raó.

Acceptant totes les visions, a mi em fa vergonya que JxCat pacti amb el PSC per lliurar-li la Diputació de Barcelona en la mateixa mesura que els acords municipals dels republicans amb els socialistes. M’horroritzen moralment i no els hi trobo sentit a nivell pràctic, llevat que hagin donat la guerra per perduda i, sense avisar-nos, ja estiguin prenent posicions, i protegint càrrecs, per tornar allà on érem arran de la sentència de l’Estatut de 2010.

En cap de les infinites manifestacions sobiranistes que s’han fet d’aleshores ençà no he vist mai ningú que preguntés al del costat quin partit votava. La generositat unitària que s’ha viscut al carrer no s’ha acabat de traslladar mai a la política, tot i que, ingenus nosaltres, ens ho haguem volgut creure. A aquestes altures del partit, ja ens hem adonat que allò de concórrer per separat a les eleccions -perquè diuen que sumem més- però mantenint una unitat estratègica, no ha estat res més que un indici de desconfiança mútua. Fins al punt que els resulta fàcil arribar a acords amb els carcellers.

Vist el que s’ha vist aquesta setmana al Parlament europeu, amb Puigdemont esperant al rebedor com si fos un il·legal i Borrell designat com a cap de la diplomàcia europea, crec que hem tocat fons. Aquell punt surrealista en què el món ja no ens mira i, mentrestant, el debat nostrat de la setmana són els barbarismes que, vatua l’olla!, hagi pogut incloure la nostra cantant més internacional en el seu últim tema. 

Ara que sabem que les forces vives -és un dir- de l’independentisme s’estan reunint a Suïssa, cal exigir-los que no tornin sense un acord seriós, realista i que sumi a la causa global, i no a la partidista. Si s’odien, que s’hi posin fulles, però que deixin de vendre’ns jugades mestres i eixamplaments de base. Perquè intueixo que estan a punt de provocar que a les pròximes eleccions, molts ens quedem a casa, tips de buscar qui posa fil a l’agulla, de témer que tot el seu circ no ens porti enlloc i, en definitiva, de fer el ridícul. Si no són capaços de trobar un mínim comú denominador, facin el favor d’apartar-se. Tots.