Al final, que la maquinària de l’estat hagi fomentat un discurs tant ¡a por ellos!" no ha fet més que engreixar no pas al PP sinó a Ciutadans, la força que amb més contundència i menys complexos vol esclafar no ja l’independentisme sinó el mateix autogovern autonòmic català. I no sembla forassenyat pensar que aquesta possibilitat, vistes les enquestes, ara mateix pugui esperonar catalanistes moderats o dubtosos, fins i tot a partidaris de l’estat català emprenyats amb els seus líders, a acabar acostant-se dijous al col·legi electoral a votar una opció independentista. No ja per “implementar la república”, frase cursi i dotada de certa fantasia ara que som a sota mateix de la bota del 155, sinó, simplement, perquè la silueta de Catalunya continuï existint en els mapes.

Encara que Ciutadans, a Barcelona (no pas a Madrid), porti un temps mirant de semblar més sensible a les coses catalanes, i fantasiejant fins i tot a ocupar una part de l’antic espai de CiU, sempre tendirem a recordar-lo com aquell partit que, abanderant pomposament la defensa de “les coses que de debò importen a la gent”, va saltar a l’arena política l’any 2006 amb pràcticament un únic punt en el programa i en els mitings: la voladura de la immersió lingüística a les escoles, que gaudia d’una cobertura al Parlament gairebé unànime. Així que cada cop que Inés Arrimadas parla de reconciliar, estendre la mà, refer, cohesionar i respectar tots els catalans, hi escoltem més aviat la música de l’afany de revenja i de l’alliberament de tanta frustració acumulada. Què vols fer-hi, Inés.

Ciutadans va sorgir com a fruit d’un ressentiment, d’un complex de pàries de la Catalunya moderna, construït val a dir per ells solets dins del seu caparró, i des d’aquesta posició psicològica és complicat oferir al món alguna cosa de profit. D’altra banda, ells són els grans experts en el monotema. De què parlarien, si no? Mentre el govern català d’aquests dos anys ha aprovat desenes de lleis socials després recorregudes una a una pel Tribunal Constitucional, ells a la seva, el "prusés" per aquí i les famílies dividides per allà. És natural: tenen vint-i-cinc escons, i no els tres del 2006 i el 2010, gràcies a aquest ‘prusés’ que ataquen també ridiculitzant la llengua. I no són només anti-independentistes: cal recordar que la seva gent ja estava abnegadament i patriòtica en contra de la reforma de l’estatut.

Tenim dos blocs, doncs, un independentisme més resistencialista que altra cosa i un no independentisme que, tot i que el PSC miri de modular-lo, ara mateix apareix liderat per aquesta força excèntrica que no és que estigui en contra de la república catalana, sinó que té per a Catalunya uns plans semblants als que el PP tenia amb el País Valencià. Encara que, qui sap, podria ser que necessitéssim una victòria (i un govern, esclar, cosa més difícil) d’Inés Arrimadas com a tractament de xoc, per veure si espavilem. Arribats fins aquí, i esgotats i invalidats tants i tants fulls de ruta, potser no sigui una estratègia tan estrambòtica.