Tractament de xoc
«Ciutadans va sorgir com a fruit d’un ressentiment, d’un complex de pàries de la Catalunya moderna, construït val a dir per ells solets dins del seu caparró»
ARA A PORTADA
-
«La direcció pública professional implica generositat dels partits, perquè es lliguen de mans» Bernat Surroca Albet
-
Pacte Govern-ERC per reforçar la Hisenda catalana en ple pols pel paper de Montero Bernat Surroca Albet
-
Llum verda de l'Estat i la Generalitat a la nova empresa de Rodalies: com serà? Bernat Surroca Albet
-
-

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Encara que Ciutadans, a Barcelona (no pas a Madrid), porti un temps mirant de semblar més sensible a les coses catalanes, i fantasiejant fins i tot a ocupar una part de l’antic espai de CiU, sempre tendirem a recordar-lo com aquell partit que, abanderant pomposament la defensa de “les coses que de debò importen a la gent”, va saltar a l’arena política l’any 2006 amb pràcticament un únic punt en el programa i en els mitings: la voladura de la immersió lingüística a les escoles, que gaudia d’una cobertura al Parlament gairebé unànime. Així que cada cop que Inés Arrimadas parla de reconciliar, estendre la mà, refer, cohesionar i respectar tots els catalans, hi escoltem més aviat la música de l’afany de revenja i de l’alliberament de tanta frustració acumulada. Què vols fer-hi, Inés.
Ciutadans va sorgir com a fruit d’un ressentiment, d’un complex de pàries de la Catalunya moderna, construït val a dir per ells solets dins del seu caparró, i des d’aquesta posició psicològica és complicat oferir al món alguna cosa de profit. D’altra banda, ells són els grans experts en el monotema. De què parlarien, si no? Mentre el govern català d’aquests dos anys ha aprovat desenes de lleis socials després recorregudes una a una pel Tribunal Constitucional, ells a la seva, el "prusés" per aquí i les famílies dividides per allà. És natural: tenen vint-i-cinc escons, i no els tres del 2006 i el 2010, gràcies a aquest ‘prusés’ que ataquen també ridiculitzant la llengua. I no són només anti-independentistes: cal recordar que la seva gent ja estava abnegadament i patriòtica en contra de la reforma de l’estatut.
Tenim dos blocs, doncs, un independentisme més resistencialista que altra cosa i un no independentisme que, tot i que el PSC miri de modular-lo, ara mateix apareix liderat per aquesta força excèntrica que no és que estigui en contra de la república catalana, sinó que té per a Catalunya uns plans semblants als que el PP tenia amb el País Valencià. Encara que, qui sap, podria ser que necessitéssim una victòria (i un govern, esclar, cosa més difícil) d’Inés Arrimadas com a tractament de xoc, per veure si espavilem. Arribats fins aquí, i esgotats i invalidats tants i tants fulls de ruta, potser no sigui una estratègia tan estrambòtica.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.