Vivim acostumats a les fosques; foscor en els grans pressupostos que condicionen les nostres vides i en els més petits que gestionen el nostre dia a dia; diners públics a les infraestructures, a l’ ensenyament, la seguretat, la salut que no sabem com es reparteixen, amb quins criteris i amb quines prioritats. L’opacitat és la norma i la misèria cultural ens fa dir que no hi ha res a fer. La corrupció transversal de la classe política és paral·lela a la corrupció que acceptem en el nostre dia dia.

Un metge d’un hospital públic no pot accedir a la informació de com es gasten els diners al centre on treballa, amb quins criteris es prioritzen algunes polítiques; els equips directius son càrrecs polítics; quan canviem de govern canviem de gerent; el gerent previ passa a ocupar algun despatx, no sabem on; molts gerents vénen de Madrid; no sabem perquè; la junta clínica no té cap poder decisori, els professionals no intervenim en la gestió de res. Les decisions es prenen en despatxos lluny de les consultes, les sales d’espera, els quiròfans, les urgències per persones acostumades a fer números i poc avesades a escoltar el patiment.

Paguem quotes a un col·legi professional i no exigim res a canvi; el Col·legi de Metges gestiona molts diners però no sabem a què els dedica; voten els jubilats i perpetuen una estructura tan opaca o més que la diputació. I el pitjor és que ho trobem normal i pensem que no hi podem fer res. Paguem quotes a sindicats que es defensen a ells mateixos; i el seu marc de referència és nacionalment espanyol; van en contra de les retallades amb discursos populistes i tenen recursos sense tenir afiliats.

Tot això son exemples de rutines que acabem acceptant i que ja no podem aguantar més; no es qüestionen, com si no fos possible que fos d’altre manera. I això passa en tots els àmbits professionals. Passa a la universitat on sovint els millors son els més castigats laboral i econòmicament. I tot aquest sistema que gestiona diner públic l’hem de canviar. I tenim l’ oportunitat de canviar-ho. Amb un estat nou haurem de crear estructures noves. La gent ja la tenim. Tenim bons professors, bons metges, bons mestres, bons escriptors, bons actors, bons periodistes... ens calen bones estructures bastides amb rigor i amb intel·ligència.

Els recursos públics son sagrats; la transparència de la seva gestió imprescindible, exigible en qualsevol àmbit i està clar sobre tot en l’àmbit polític. Un poble responsable, culte, no ha d’acceptar que el tractin com a un ruc i això comença cada dia ben d’hora.