L'hospital és a la Rambla Vella i la meitat de les habitacions hi donen. És ben cèntric, doncs. De dia, pels passadissos, el trànsit de gent és constant, amunt i avall. I entre metges, infermeres, zeladors, pacients, familiars i visitants, és un contínuum humà entre el qual és impossible que no coneguis ningú. Hi ha els familiars que parlen fluixet, just a la porta de l'habitació, per no molestar el parent malalt. D'altres que, capcot, esperen la confirmació o el desmentiment de la notícia que tant temen i els seus rostres reflecteixen una preocupació que fa de mal dissimular. Alguns pacients, amb aquella bata despersonalitzada i oberta pel darrere que harmonitza tothom i que ens dona la dimensió justa de la nostra existència, passegen també, lentament, agafats al pal metàl·lic d'on pengen sèrums, calmants i líquids diversos.
 
De nit, un plor inesperat d'infant nou nat anuncia l'alegria d'una vida nova que conviu, a pocs metres de distància, amb el final del viatge que ja han fet altres estadants del mateix recinte hospitalari. Aquí, la vida i la mort comparteixen la mateixa quotidianitat, amb igual naturalitat que ho fan la joia i la tristesa, la pluja de records, la nostàlgia del passat i la il·lusió pel futur que viuran les vides estrenades. És a la matinada que, inesperadament, comença una ofensiva incessant, molesta, permanent, agressiva, feridora, de crits, frases sense sentit, converses en veu alta que ja no s'aturen des de la una fins vora les sis de la matinada. El xivarri fa impossible el son i el repòs, no sols dels malalts hospitalitzats temporalment, sinó dels veïns que han de suportar, estiu rere estiu, l'incivisme escandalós d'un xivarri que protagonitzen alguns clients dels pubs que hi ha a la mateixa Rambla. El personal sanitari es troba indefens davant tanta insolidaritat humana i no es refugia, en absolut, en la resignació d'haver d'acceptar una realitat tan desagradable, però resoldre-ho no és una decisió que depengui d'ells.
 
L'home, que ha dormit poc a causa del soroll permanent que atacava per la finestra mig oberta, està content. Li acaben de donar l'alta, després de quatre dies hospitalitzat, però l'alegria dura poc. Entra la dona a l'habitació i li diu: s'ha mort la teva germana. No per ja esperat l'impacte de la notícia és menor. Fa el cor fort i torna al poble, a compartir el dol amb la família. Al tanatori, la netedat i la lluminositat d'un recinte espaiós ajuden a alleujar la intensitat de la pena. I és llavors quan, amb el pas de les hores, veu passar gent i més gent, rostres que li són familiars, però que ja no en recorda el nom i d'altres a qui va identificant, superat el desconcert del primer moment. Veu, en el rostre dels altres, el pas del temps, els mateixos dies, mesos i anys que també els altres detecten en el seu propi rostre. El poble ja no té aquells quatre mil habitants llargs de la infantesa, sinó que la població és nou vegades superior. Per això, si bé pel carrer no coneixia gairebé ningú, al tanatori hi retroba els rostres de sempre i això li produeix una barreja de calma i felicitat, aquella sensació que només produeix tornar a casa.
 
L'endemà, al matí, acompanya el fill a la primera sessió de químio. I aquí coneix una altra cara de la vida quotidiana, aquella que sembla que no existeixi quan no t'afecta a tu o els teus. Durant més de quatre hores, aprofita per escriure les paraules que dirà a la tarda, a la cerimònia de comiat de la germana, mentre el fill sembla que s'ha adormit. Li ressegueix amb els ulls el cos estirat,  tranquil, descansant, el mira intensament, pensa, recorda i se li humitegen els ulls. El tapa amb un llençol, per por que no pugui passar fred, i, quan es desperta, va conversant amb ell i amb les infermeres que, regularment, s'acosten a comprovar que els medicaments líquids fan la seva funció i ell espera que, a més d'amarar-li el cos de ciència, li omplin l'existència d'un futur amb qualitat de vida, esperança i una nova il·lusió. I es torna a convèncer de l'enorme qualitat humana de la gent que ha triat aquesta professió, tan vocacional, de salvar vides i fer-les més agradables.
 
A primera hora de la tarda, l'església de baix a la platja és plena. Quan surt a parlar no sospita que se li farà un nus a la gola en més d'una ocasió, durant el parlament, que les llàgrimes li faran companyia tota l'estona i que, de tant en tant, haurà d'aturar-se, perquè serà incapaç de continuar llegint els mots preparats aquell mateix matí, en una tauleta al costat del llit del seu fill. Totes les morts són doloroses, però el dolor és més intens si, com és el cas, la persona es troba encara en una edat jove. Quan, finalment, tot s'ha acabat i la sepultura familiar incorpora un nou membre, l'home pensa en els dies feliços, els més feliços, que són sempre els de la infantesa. I es veu ell mateix agafant crancs a les roques, amb altres xiquets, mentre, a pocs metres, la germana es meravella de la destresa de les dones que, amb un mocador al cap que les protegeix del sol, del vent o del fred, van remendant, pacientment, les sàrsies esteses tot al llarg del mollet, a tocar de les barques. Transportat dècades enrere, veu el balanceig suau dels bastiments del llum, escolta veus amigues, nota la calor d'aquells estius llunyans i recorda les hores que no tornaran.
 
Arriba a casa i engega el televisor. Es veu que, a Espanya, han d'escollir un president del seu govern. Fa un esforç sobrehumà i escolta el debat d'investidura, durant uns minuts, fins que ja no pot més. I, amb gest mecànic, però ben conscient, desconnecta del televisor, del debat i d'Espanya i comença a sonar el Vivaldi que més parla de la vida, la joia i la plenitud humana sota el sol. Demà serà un altre dia i vindran temps millors. I aquests dies, aquests temps, vindran, vindran, vindran.