Cristóbal Montoro ho ha deixat anar com una nova amenaça inquietant. Amb la veu de xiulet trencat que el caracteritza i que sembla procedent d’un personatge diferent (potser d’un còmic de fira?), perquè els grans malvats de serial feien servir un to greu, el ministre d’Economia i Administracions Públiques ha demanat “més retallades”. El govern de Mariano Rajoy ha decidit “quadrar els comptes” triangulant els de les autonomies i adjudicant-se el tràngol més petit del drama. Alguns, com Catalunya, no han complert del tot i ara tornen les amenaces. Tot apuntava que la Unió Europea donaria un any més de marge a la restricció, però Brussel·les no ha badat boca i cal definir pressupostos.

Andreu Mas-Colell, el conseller d’Economia, ha decidit parlar clar i afirma que no pot “quadrar més”. És a dir, el govern d’Artur Mas pot mantenir la pressió però no redoblar-la. I encara menys quan depèn del suport parlamentari d’una opció política –Esquerra Republicana- que no vol quedar com a ajudant d’escorxador. Els republicans, a més, se saben tocats pel dit de gràcia d’una intenció de vot en ascens permanent. Si PSC i Iniciativa els poden acusar de complicitat en el martiri retallador, Esquerra perdrà el marge que ara ha anat guanyant. La seva capacitat de resistència, doncs, té límit digital. Potser sí l’1,5 per cent. Ben segur que no el 0,7.

Sense cartes marcades ni amagades, què pot fer el govern de Convergència i Unió. Només li queden tres alternatives. La primera és reformar a la baixa, de debò, l’estat de benestar. És a dir, ja no es tractaria de buscar fórmules de copagament o de reduir serveis públics, sinó de fer un plantejament de canvi estructural. Quins ingressos hi ha previstos i quines despeses es poden assumir. Aquesta opció planteja dos problemes. El primer és la gran resistència social que comportaria. Els segon és que els mínims assistencials els marca la política estatal. És a dir, no es poden modificar les prestacions sanitàries o educatives en essència sense fer-ho a tot l’Estat. I el Partit Popular no sembla disposat a acceptar un desgast tan bèstia.

La segona consisteix a enganyar o enganyar-se. És a dir, acceptar la contenció del dèficit del 0,7 per cent, sabent que no es pot complir. Aprovar uns pressupostos falsos i demà Déu proveirà i ja veurem què passa quan les xifres reals evidenciïn que la Generalitat ha incomplert de manera flagrant el compromís que ha pres. La tercera és la sublevació. Fiscal, no cal dir-ho. La porta de sortida que el govern d’Artur Mas ja ha insinuat i per a la qual esmola agència tributària pròpia de fa mesos.

Qualsevol d’aquestes tres opcions no és fàcil. I sobre la que triï finalment Artur Mas planarà una evidència indefugible. La Generalitat ha incomplert el dèficit de l’any passat i acaba de demanar un préstec al Fons de Liquiditat Autonòmic de 9.000 milions d’euros. Perquè aquest 2013 el Govern ha de tornar, entre capitals i interessos, 7.500 milions en emissions de deute prescrites.