Aquest cop la batalla de Barcelona serà dura de debò. Ho serà per la qualitat i quantitat dels contendents (mai no hi havia hagut tantes forces polítiques, set, amb possibilitats de tenir representació al consistori, i mai no hi havia hagut una competició pel primer lloc entre tres candidats), però sobretot ho serà per la profunditat i gravetat dels temes a debatre. Si fa uns mesos, gràcies als veïns de la Barceloneta, descobríem la cara fosca del turisme a la ciutat, ara hem pres consciència, gràcies a un documental, que tenim un greu problema estructural de corrupció moral en els nostres cossos policials. Sumem-hi el patiment social de tants milers de barcelonins (desenes, centenars de milers?) pels estralls de la crisi, i completem el quadre amb la revolució nacional en marxa en forma de procés democràtic cap a la independència. Un còctel polític explosiu i imprevisible.

Deia que, al meu entendre, hi ha tres candidats amb possibilitats reals de ser el més votat el 24 de maig, cadascun jugant les seves cartes. Trias és l'alcalde, representa millor que ningú la moderació i l'ordre sense autoritarisme, i tindrà el suport actiu d'Artur Mas. Bosch té projecció mediàtica, el seu partit va guanyar les últimes eleccions (les europees) a la ciutat i combina revolució nacional i sensibilitat social. Colau acumula un patrimoni moral important gràcies al seus anys d'activisme social a la PAH, disposa d'un exèrcit d'activistes als barris i és tant o més mediàtica que Bosch.

El cas de Colau, però, mereix comentari a banda pel tret al peu que s'ha disparat amb el pacte amb ICV. L'exportaveu de la PAH tenia l'oportunitat de presentar-se davant dels ciutadans com l'opció absolutament nova, neta, trencadora, desvinculada de la política convencional i sense pesades motxilles del passat. Ho tenia tot per concentrar al seu voltant tot el vot protesta de la ciutat. I una confluència amb la CUP li hauria aportat l'únic que li faltava per ser una opció realment rodona: un compromís creïble, no retòric, amb la revolució sobiranista en marxa. Incomprensiblement, però, Colau ha optat per descartar la CUP i pactar amb ICV, força de govern durant 30 anys a la ciutat, corresponsable de la marca Barcelona com PSC i ERC, endeutada amb la banca que Colau sempre ha combatut... És cert que el pacte amb ICV li reporta beneficis tangibles a curt termini (finançament de la campanya, presència als debats electorals televisius, representació a la Diputació de Barcelona després de les eleccions, etc), però tot plegat sembla resultat d'un càlcul d'allò més incompatible amb la renovació de la política. Els resultats diran si la decisió ha estat un encert.