Vet aquí una frase feta que, pam dalt pam baix, vol dir “tossudament”. Tretze són també les grans confessions religioses que, avui, al nostre país tenen milers de creients. Així es reflecteix en la darrera actualització del mapa de les religions a Catalunya, feta darrerament pel govern de la Generalitat i en el llibre que sobre aquesta matèria acaba de publicar l’editor Pagès. Si la uniformitat és just el contrari de la diversitat, l’època de la uniformitat religiosa ja ha passat a la història, si més no al nostre país i, amb més o menys intensitat, a la resta de països europeus o occidentals en general. Fins i tot per als ulls menys observadors, no pot passar per alt la proliferació de centres de culte existents al país, així com la pluralitat de creences religioses dels compatriotes que sí que en tenen, al costat d’ateus i agnòstics.

Sense moure’ns de Tarragona, es pot dir que tenim de tot i força, com les cases bones d’abans. Una revista local n’acaba de fer tot un monogràfic, amb gran sorpresa del públic lector. Resulta que, a la ciutat, el cristianisme evangèlic o protestant és el que té més centres de culte oberts al públic (21), per damunt dels catòlics (14), si bé la dada cal matisar-la atès que són molt nombroses les capelles, ermites i esglésies catòliques que, sense estar permanentment obertes a tothom, ho són uns dies l’any o bé són utilitzades tan sols per la comunitat religiosa que les té en el seu edifici (col·legis de monges, convents, seminari, oratoris particulars, etc). Ara mateix, sortint d’un centre comercial, he vist una mare i una filla totes dues amb hijab,el mocador o vel que els envolta el cap. M’ha cridat l’atenció perquè anaven amb texans, tenien trets absolutament occidentals i el castellà semblava ser la seva llengua familiar habitual, en un comerç on tota la retolació interior era en català. El xiquet, un adolescent esprimatxat i ros, duia bermudes i xancles. Camí de casa, embussada la via habitual, hem fet drecera per una carreró poc concorregut, on hi ha un temple baptista de dècades ençà i hem passat al costat de l’edifici imponent d’una església catòlica, tota de pedra blanca, la qual és cedida, regularment, als ortodoxos locals per tal que hi celebrin els seus cultes i cerimònies.

A barris i, sobretot, als pobles, el campanar catòlic s’alça com una icona de referència local, si més no, avui, indicant-ne la centralitat geogràfica. Però fa més que això: la festa major acostuma a anar associada a la figura a la qual és dedicada la parròquia en qüestió, molts convilatans en duen el nom, el topònim del municipi i el gentilici dels seus habitants tenen sovint caràcter religiós i les campanes, com han fet sempre, encara marquen en molts indrets el ritme de vida i treball de la població: assenyalen les hores, toquen a morts, indiquen festa o alerten els veïns d’alguna emergència. Les festes del nostre calendari laboral són majoritàriament catòliques i el coneixement del cristianisme vinculat a Roma és indispensable per a entendre l’art, l’arquitectura, la música, la història i alguns comportaments d’aquest país. Avui, el 52% de la població del Principat s’identifica amb l’església catòlica, xifra considerada impensable no fa gaires anys, identificació ja no compartida pel 48% restant de compatriotes. Dit això, el llenguatge col·loquial recull i expressa, amb vivor i naturalitat, tot aquest bagatge de segles, de forma espontània i inconscient: gràcies a Déu, si Déu vol, Déu n’hi do, un bé de Déu, no hi ha ni Déu, costa Déu i ajut, que Déu t’empari, Déu i sa mare...

La immigració ha permès visualitzar, en l’espai públic fins ara monopolitzat per una sola creença, la diversitat de confessions existents avui al país. És cert que, amb l’arribada de persones procedents d’indrets remots, algunes religions han aparegut a l’escena pública i ho han fet per primer cop a la societat catalana. Per exemple, seria el cas dels sikhs, els hinduistes o els partidaris de la fe bahai. Però altres confessions l’únic que han fet, amb la nova immigració, és emergir a l’exterior, sortir a fora, atès que ja fa molts segles que eren aquí, a dintre mateix de la nostra col·lectivitat. Jueus, musulmans o protestants, posem per cas. Enmig del materialisme, el consumisme i l’anorreament de valors, hi ha persones, antigues i noves, atretes per la transcendència, que cerquen un sentit a la vida i al possible més enllà. La singularitat d’avui consisteix en el fet que trobem catalans en totes les tretze religions que, tossudament, conviuen entre nosaltres i formen part del paisatge quotidià. No tan sols catalans d’adopció, nouvinguts dels mil orígens més remots, sinó catalans de tota la vida, amb tots els avantpassats arrelats aquí, catalans d’origen, de llengua i de consciència nacional. I així com hi ha catalans ateus i catalans agnòstics, hi ha també catalans jueus, catòlics, musulmans, protestants, ortodoxos, testimonis de Jehovà, budistes, adventistes del setè dia, mormons, hinduistes, taoistes, bahaistes i sikhs. I segur que, dintre de cada religió, n’hi trobem d’arrenglerats en totes les tendències o corrents teològics. És bo que fem l’esforç, tots plegats, creients o no, per conèixer mínimament què pensen aquests veïns i compatriotes, lluny del tòpic, el prejudici i la desinformació. La ignorància no ha estat mai un bon instrument per a construir res de positiu. I, encara menys, un nou país.