El mapa política català s'ha mogut molt en poc més d'una dècada. Les eleccions europees de fa dues setmanes van confirmar que el maragallisme ha acabat abandonant en massa el PSC per decantar-se cap a ERC. Un moviment de fons que va molt més enllà de les aparicions en campanya del president Maragall o de la presència a les llistes del seu germà. El catalanisme federalista ha acabat tan fastiguejat i desenganyat d'Espanya com el nacionalisme pujolista. Han calgut deu anys de sacsejada politica i social per impulsar l'acceleració del sobiranisme però al final del camí hi hem vist coses que mai no haguéssim cregut.

El Pacte del Tinell que engegava el primer tripartit és el punt zero d'un recorregut que acaba amb Esquerra com a partit més votat del 25-M i el PSC perdent la meitat dels vots aconseguits cinc anys abans. El viatge del nou Estatut i la tensa negociació amb el govern Zapatero van fer evidents totes les contradiccions de la gent del carrer Nicaragua i les limitacions d'un catalanisme que havia esgotat el seu recorregut. Els tripartits i la seva impotència són a l'arrel del moment actual però abans d'entronitzar el tàndem Carod-Puigcercós potser seria bo recordar el context de l'any 2003 i la gènesi de la criatura.

Quan Pasqual Maragall va arribar a la Generalitat el PP del president Aznar disfrutava d'una sòlida majoria absoluta i no hi havia cap indici de canvi polític a mitjà termini. L'hegemonia popular era sòlida i el PSOE no tenia cap possibilitat d'arribar al poder. Quan es va negociar el tripartit ningú imaginava que un atemptat islamista canviaria la història d'Espanya tres dies abans de les eleccions generals. El govern d'esquerres i catalanista, així és com el van batejar, naixia pocs mesos abans amb l'objectiu de fer l'homenet contra el PP posant Convergència contra les cordes. Onejar la senyera ben alt i ben fort amb la complicitat del PSOE sabent que tot era de broma.

Contra el PP s'hi havia de viure molt bé però el futur mai no és com s'espera i al cap de pocs mesos era el PSOE qui havia de driblar la desorientació sincopada de les dues ànimes dels socialistes catalans. Al final del trajecte s'havia fet evident que el PSOE s'assemblava molt al PP i que la fidelitat catalanista d'alguns dirigents del PSC era fina com un paper de fumar. Els tripartits es van pensar per destruir Convergència i han acabat amb la implosió del socialisme català. Quina ironia!