Dissabte passat Convergència i Unió va proclamar candidat a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona Xavier Trias. Les eleccions municipals es faran el maig de l’any vinent i això vol dir un marge just per definir-ne aspirants i estratègies. Els tres partits per ara més importants del país ja ho han fet. A més de Trias, Jaume Collboni ha guanyat les primàries del PSC, amb tropa paquistanesa inclosa, i Alfred Bosch ha resolt al seu favor la pugna amb Oriol Amorós a Esquerra. Xavier Trias té a favor el coneixement de la majoria de l’electorat, l’experiència i la inèrcia. Bosch pot comptar amb la tirada electoral que ara tan beneficia Esquerra i amb una certa trajectòria reconeguda al Congrés dels Diputats. Collboni hi aporta poca cosa, més enllà dels propis mèrits.

En una situació ordinària el duel es dilucidaria entre CiU i Esquerra. La incògnita a resoldre seria la fondària de la patacada socialista. Com que, a més, convergents i republicans han subscrit un pacte d’estabilitat a la Generalitat, no resultaria estrany que també arribessin a un acord al principal ajuntament del país en base a la candidatura més votada. Això insinuen les enquestes i això indica el sentit comú.

Però la situació és exactament extraordinària. A partir de l’11 de Setembre Catalunya viurà uns moments d’una anomalia total. La mobilització popular, el fet de poder celebrar o no la consulta del 9 de novembre, l’actitud dels partits sobiranistes, la conducta del president de la Generalitat i el grau de xantatge i repressió que desplegarà el govern de l’Estat no permeten cap travessa fiable. És cert que en unes eleccions municipals el carisma del candidat a l’alcaldia pot ser determinant. En aquesta mena de votacions hi ha molts factors locals que tracen sovint comportaments poc típics, allunyat de les línies de la política general del país. Però encara ho és més que en les pròximes hi jugarà amb més força encara el procés sobiranista que encén el país.

Per tant és arriscadíssim i debades avançar pronòstics sensats. Però, ni que només sigui per incordiar, n’hi ha un que ara es comença a dibuixar amb força. Abans de les grans explosions del setembre i l’octubre. És el que apunta a un triple empat entre Convergència i Unió, Esquerra i Guanyem Barcelona, si Ada Colau venç la corrosió habitual de l’esquerra radical. Aquesta projecció situa el PSC en la marginalitat. Perquè és en els barris abans feus dels socialistes on ha brotat amb més força el moviment social que diu representar l’exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. I si aquest resultat es concreta, l’enorme dubte que es dibuixa són les aliances que se’n podrien desprendre. Perquè, a més del triple empat, al darrere hi haurà un magma fragmentat amb Ciutadans, el PSC, el PP i la CUP. El ple de l’Ajuntament de Barcelona cada dia fa més cara de parlament israelià.