Un dia vaig conèixer l'expressió màxima de la tristesa. Me la va transmetre un amic de sempre, algú que tinc per una persona ferma i ponderada, una font fiable i contrastada. Era una tarda de finals de primavera quan, amb uns ulls que no miraven enlloc i els llavis tremolosos, va deixar anar una frase que no podré oblidar mai. "Tio, estic tan trist que fins i tot les cançons alegres em fan plorar". Ell, que sempre havia irradiat un entusiasme global i un bon humor envejable, ara havia caigut en un sot de desconsol provocat per un traumàtic i irreparable episodi de desamor. Se li havia esmicolat el cor de tal manera que les expressions melòdiques més alegres només contribuïen a incrementar exponencialment el seu abatiment desolador.

Hi penso ara que, per enèsima vegada, s'ha publicat la llista de les cançons més tristes de tots els temps. Cada dia és diferent però sempre acaba passant el mateix i l'actualitat multicíclica d'informacions que es repeteixen any rere any n'és una prova inapel·lable. Així doncs, tornem a tenir un llistat actualitzat de temes musicals capaços de furgar sense compassió les nafres més profundes de les nostres emocions. Són quaranta cançons que, si enxampen algú en un dia fluix i afligit, poden provocar-li una implosió espiritual i anar-lo fent petit, ben petit, fins a quedar reduït a un àtom de melancolia.

Com era de preveure, al capdamunt d'aquest recull de composicions entristidores hi ha la melodramàtica Adele amb Someone Like You, seguida de l'afectadíssim Sam Smith entonant Stay With Me i el festival de complicacions amoroses i hormones revolucionades que canta Selena Gómez a The Heart Wants What It Wants. Fora del podi -i amb diploma olímpic de la devastació sentimental- queda la polifonia sintetitzada de Bon Iver amb Skinny Love i la pregària barroca per un amor perdut Hallelujah de Rufus Wainright, versionant la profunditat ara ja eterna de Cohen. La llista segueix fins a completar la quarantena i no hi poden faltar relíquies com l'embafadora Unchained Melody dels mel·liflus The Righteous Brothers o la sacsejada elèctrica de Creep, el clàssic contemporani de Radiohead. (Veieu la llista completa aquí http://www.popsugar.com/smart-living/Saddest-Songs-Ever-36097638)

Juntament amb les aromes, la música té un poder evocador descomunal que permet viatjar per l'espai i el temps amb només uns pocs acords. Expliquen els experts en neurologia que el cervell utilitza les cançons i les melodies per associar-les a un record i fixar-lo a la memòria. És per això que les persones recorden amb total nitidesa quin tema sonava a la ràdio del cotxe quan van rebre aquell petó inesperat, quin hit ballaven a la festa de final de curs de l'institut o què xiulaven pel carrer el dia que un quillo els va atracar i es va endur les seves vambes. I per descomptat, quan la música és compartida amb algú, es crea amb un vincle més sòlid que una hipoteca a cinquanta anys vista.

Plorar escoltant una melodia -ja sigui trista o alegre- és tan natural i fisiològic com fer-ho pelant una ceba. Les cançons configuren l'escenari sonor de la vida i n'il·lustren les estones quotidianes i els esdeveniments extraordinaris. Per tant, és obvi que, quan van mal dades, les llàgrimes regalimin per un rèquiem, l'himne del PP o l'últim single de Daddy Yankee. Ara bé, tampoc hi ha d'haver cap dubte que, com en una composició, les pàgines del calendari canviaran el tempo i aviat el pentagrama oferirà passatges més alegres i eufòrics en la partitura del dia a dia. I si no, que li preguntin al meu antic amic desconsolat que ara, quan escolta una cançó molt però que molt trista, li agafa per riure.