Ja he perdut el compte dels anys que feia que no podia permetre’m el que he fet aquest matí. Parlo de passejar-me, sense presses, per la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió, instal·lada al passeig de Gràcia, remenant llibres, empolsegant-me les mans a la recerca d’alguna sorpresa inesperada que, generalment, acaba arribant. Hi trobo uns volums que em faltaven dels Clàssics del Nacionalisme Català, aquells mítics llibres grocs de La Magrana, i diversos títols de la utilíssima, capdavantera i valenta col·lecció Episodis de la Història, de Rafael Dalmau, editor. També, sense comptar-hi abans, trobo l’òpera Norma, de V.Bellini, en dos CD a l’interior d’un llibre de tapes dures, amb el llibret i la introducció corresponent. Sé d’algú a qui farà il·lusió de tenir-lo.
Sento que algú demana al venedor, en castellà, si té alguna cosa de toros. No alço el cap per intentar esbrinar qui és que ho demana, malgrat que sóc xafarder de mena i no hi dono més importància. Continuo el meu recorregut i, a la parada següent, torno a sentir la mateixa pregunta, en boca d’una veu femenina, just al meu costat. No tinc més remei que girar el cap i veure de qui es tracta: és una dona jove, d’aquella edat imprecisa que s’acosta molt més a la quarantena, segurament sense arribar-hi, que no pas a la trentena. Jo vaig fent la meva, nova parada, nova pregunta i la mateixa resposta: no, ho sentim, no tenim res, d’aquest tema.
Però la noia en qüestió és persistent i no sembla donar-se per vençuda. Talment un ritual, l’escena es va repetint un i altre cop i, llavors, m’adono que, en tota l’estona, no m’ha tret els ulls de sobre, com si volgués assegurar-se de la meva identitat i tingués la intenció de dir-me alguna cosa. Fins que ho fa, se m’acosta i em pregunta, molt educadament, sobre el perquè de la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Està convençuda que és una decisió feta, exclusivament, en clau identitària i em demana si li puc confirmar el seu punt de vista.
Uffffffffff, que faig jo, mentre prenc aire i somric lleument per sota el nas. En realitat, li dic, els únics que ho han fet en clau exclusivament identitària, espanyola en aquest cas, són els que defensen la continuïtat de les curses. Els que ens hi oposem és per una barreja molt diversa de factors, dels quals l’identitari no és l’únic ni, segurament, el que més ha pesat. Em comenta que va als toros, d’ençà que era petita, i que sempre ha trobat molt emocionant el combat desigual entre l’home i la bèstia. I que el món dels toros ha donat pàgines importants a la cultura universal, la literatura, la pintura, l’escultura, etc, tant a Espanya com a nivell internacional. Que si els toros eren un fenomen agònic, com jo li he assegurat, quina necessitat hi havia d’accelerar-ne la mort, prohibint-los? Francament, com que no sóc d’aquest món, no sé ben bé què dir-li. S’emociona tant, explicant-m’ho, que no pot evitar una llàgrima, galta avall. Se l’eixuga amb la mà, mentre li dono un mocador de paper. Se’n sorprèn i ho agraeix.
No puc evitar de preguntar-li a què es dedica, professionalment. “Professora d’universitat”, em respon. I llavors sí, que, els esquemes tòpics em trontollen. I els estudis, i les enquestes, i els treballs de camp que asseguren que el retrat del taurí és un home, d’edat superior als 60 anys i d’extracció social més aviat baixa, amb un nivell cultural més aviat modest, per dir-ho d’alguna manera. La professora parla lentament, amb convicció, mentre veig que observa el que he comprat: una desena de llibres en quatre idiomes diferents. Li comento que allò que faig a la capital del meu país, tranquil·lament, no puc fer-ho a la capital del seu, des de 2004, ni a les ciutats espanyoles en general, perquè hi ha gent que m’insulta a mi, a Catalunya, als catalans, i crida “Viva España” i coses així. La cosa li ve de nou, tant com constatant que sóc una persona educada, que no mossego, que dialoga i escolta els seus punts de vista tan allunyats dels meus, que parlo la seva llengua amb fluïdesa i que, a més, llegeixo molt i tinc passió pels llibres. Ella tenia uns prejudicis previs i es movia en funció dels tòpics. I jo també. Diu que m’enviarà les fotos que ha volgut treure’s amb mi i que, amablement, una llibretera ens ha fet amb el seu telèfon...