Mentre la darrera enquesta del CEO mostra com, seguint la tendència general, també a Catalunya l’extrema dreta vampiritza la dreta, Donald Trump no ha perdut l’oportunitat d’oferir una nova mostra de fatxenderia tramposa. Ell i el seu servil amic Gianni Infantino no van tenir cap escrúpol per rearbitrar un partit amb l’objectiu d’afavorir el combinat nord-americà. Un escàndol inèdit executat públicament de forma impúdica. Pel que sembla, l’important és demostrar qui mana, diguin el que diguin les normes. Però, com li acostuma a passar a l’emperador boig, tot es van tòrcer i, tot seguit, la selecció belga protagonitzà un acte de justícia poètica.
No es tracta d’una anècdota menor. Part de la popularitat del futbol s’explica per la seva extraordinària capacitat de representació simbòlica de la realitat social. La imatge d’un president trampós que excel·leix en el tràfic d’influències en el món de l’esport remet mil·limètricament a la realitat del representant polític plutocràtic i amoral. D’un president que no té cap problema a aprofitar el seu càrrec per enriquir-se amb pràctiques èticament reprovables, i fer-ne bandera amb ostentació. Al cap i a la fi, en el seu món de losers i winners, els guanyadors són el que aconsegueixen fer-se rics al preu que calgui.
Com ja he afirmat més d’una vegada, Trump no és un “polític antisistema”. Ni ell ni cap dels líders de la nova extrema dreta. Totes i tots representen la cara més fosca del sistema capitalista. D’un capitalisme desregulat i trampós. D’un capitalisme amb normes cada cop més favorables als plutòcrates. D’un capitalisme, en definitiva, que erosiona les bases de la convivència basada en els valors de la cultura democràtica. No és una afirmació gratuïta. Si baixem al terreny dels fets, un exemple ben clar de la naturalesa d’aquest capitalisme el tenim en la relació entre l’extrema dreta i els bitcoins, les criptomonedes.
Com és sabut, el fenomen Bitcoin va irrompre coincidint amb la crisi financera del 2008. La proposta de la criptomoneda estava intel·lectualment inspirada en les idees dels activistes ciberpunks dels anys noranta del segle passat. Segons aquest moviment, la tecnologia criptogràfica havia de permetre protegir la privacitat davant governs i grans corporacions globals. Aquest principi aplicat a la intermediació monetària va permetre definir una unitat de valor concebuda per a operar al marge de bancs i intermediaris. De manera que un concepte que havia estat imaginat amb voluntat teòricament llibertària esdevenia una peça més en el procés de desregulació sistemàtica de l’economia capitalista.
De Nayib Bukele a Javier Milei, passant per Trump, l’aposta dels líders de l’extrema dreta per les criptomonedes ha estat recurrent. No ens ha de sorprendre. Connecten amb l’ideari ultraconservador. Es presenten com una “alternativa al sistema” que permet l’enriquiment fàcil sense sotmetre’s a les seves regles. És a dir, a les normes que pretenen regular democràticament els mercats. Com era d’esperar el cas més cridaner és el de Donald Trump. La nit del 17 de gener del 2025, pocs dies abans de la seva presa de possessió del càrrec de president electe, Trump celebrava una festa a l’auditori Andrew W. Mellon de Washington. Un esdeveniment singular que es podia llegir en clau de declaració de principis: el primer Cripto Ball; una trobada càrrecs públics i magnats i empresaris vinculats amb el món de les criptomonedes. Aquella mateixa nit Trump es convertia en el primer president nord-americà criptobro, llençant la seva pròpia memecoin.
Complementar el negoci del totxo amb el de l’especulació basada en les criptomonedes ha resultat ser un moviment molt lucratiu. Només l’any passat, Trump va declarar ingressos de més de 1400 milions de dòlars. C’est pas mal!
Però això només és la punta de l'iceberg. La connexió els moviments d’extrema dreta i el lobby cripto es fa visible en el seu suport econòmic en les campanyes electorals com ara la del mig mandat d’aquest 2026 (gairebé 190 milions de dòlars). Però també en la seva estabilitat sistèmica. La consolidació de les criptomonedes ha obert la porta a les stablecoins, rèplica els diners tradicionals utilitzant la mateixa tecnologia que el bitcoin, el valor de la qual depèn de l'actiu al qual està unida. Les més conegudes són les que estan vinculades al dòlar o l'euro.
Totes les stablecoins són emeses per empreses del sector de les criptomonedes o per bancs privats, i la seva consolidació és vista com una nova palanca per reforçar l’hegemonia global del dòlar. Un pas més per redefinir les regles amb l’objectiu perfectament clar, transparent, d’afavorir la nova classe dirigent global amb denominació d’origen nord-americana. Una classe dirigent que redefineix al seu gust les regles del joc i que no tolera àrbitres que no estiguin en nòmina. Una classe dirigent tramposa. En el futbol i en la política.