Donald Trump ha hagut de recular. En pocs dies, el president dels Estats Units ha escenificat dues grans retirades polítiques. En el front exterior, al Fòrum de Davos, el magnat que va aconseguir desafiar els pronòstics i retornar a la Casa Blanca va haver d’afluixar en la seva ofensiva contra Groenlàndia -i, de retruc, contra la UE-, renunciar a la força per ocupar-la i renunciar als aranzels als països que es posicionessin amb Dinamarca. En el pla intern, les morts a sang freda de dos ciutadans nord-americans a Minneapolis, a mans d’agents de l’ICE, han erosionat la posició de Trump, que ha hagut de retirar de l’escena el cap d’aquest cos policial i desmarcar-se’n.
El 2025 va ser l’any del trumpisme desbocat, sense els frens del primer mandat. Una onada autoritària a la societat nord-americana es va expressar primer amb l’assalt a l’administració federal, a càrrec d’un Elon Musk tan desfermat com el president, i amb el desplegament de l’ICE i les seves deportacions massives. En política exterior, el “nou” Trump ha suposat el desconeixement de les institucions multilaterals, les ordres aranzelàries embogides i l’hostilitat envers Europa. La captura de Nicolás Maduro va ser el punt màxim de la suposada omnipotència de Trump. Després, la realitat ha recordat que és més forta que el relat.
A cap autòcrata li manquen cortesans. Els darrers mesos hem assistit a una corrua de dirigents i opinadors rient-li les gràcies al magnat. S’ha obert pas un corrent que convida a la passivitat d’Europa davant uns Estats Units sense rival i la impotència d’una Unió de qui ara molts veuen tots els mals i que és incapaç de reaccionar. La primera crisi del projecte europeu, la més corrosiva, no és econòmica, política ni militar. És psicològica. Però també aquí la realitat comença a ensenyar les seves cartes, que diria Trump. Ha calgut un discurs com el del primer ministre canadenc per demostrar que la partida no està decidida. Hi ha marge per una UE aliada amb el millor d’Occident que ensenyi les seves armes. Perquè en té moltes.
AkademikerPension, el fons de pensions danès, va anunciar fa uns dies la venda dels bons sobirans nord-americans, avisant que el deute dels Estats Units és poc solvent. És un petit pas, però que altres fons europeus estudien. Els mercats també van emetre un senyal de neguit per les contínues estupideses de Trump, que contempla que les enquestes no li somriuen i el malestar s’estén pels estats.
Vivim temps en què el poder exhibeix la seva capacitat de crueltat sense vergonya. Es menteix sense manies, com s’ha vist amb els assassinats de Minneapolis. Però de cop, sembla que la gent s’ha adonat del seu poder i dels límits de l’autòcrata. Els Estats Units poden tenir un president autoritari -n’hi ha hagut-, però difícilment acceptaran un tirà. Trump encara no ho sap, però el món necessita un exhibicionisme d’indulgència, no pas de dolor. Els partits d’extrema dreta que a Europa s’han abonat a fer de cortesans del president nord-americà poden quedar en evidència quan la ciutadania es cansi d’aquesta exhibició de crueltat.