Qui més qui menys es posa les mans al cap amb el fet que un personatge tan grotesc com Trump hagi esdevingut l’home més poderós del planeta. No ens ho expliquem. Però les raons hi són. I tenen a veure amb una realitat que s’ha donat als Estats Units i que es pot reproduir en qualsevol indret del món que tenim com a nostre, com a semblant.

Al meu entendre, les democràcies sanes i madures responen a un joc d’equilibri d’interessos i tensions entre quatre esferes: a) el poder polític-institucional, els representants electes; b) el poder econòmic, les empreses que exerceixen el poder amb pressions indirectes per vies múltiples  –“portes giratòries” incloses– o obertament, a través de lobbis; c) el món civil que s’organitza per construir en un determinat àmbit i/o influir-hi; i d) els mèdia, en qualsevol de llurs formats, incloses les xarxes socials (un subpoder informal, sense control aparent, que matisa o discuteix el paper del quart actor).

El primer és el poder formal, el que reconeixem com a tal; els altres tres són fàctics. A priori, tots quatre són autònoms tot i que tots amb tots miren d’influir i condicionar la resta. De la seua interacció en deriva la presa de decisions que van confegint la realitat. El pes de cada esfera no és equivalent. Ni ho ha de ser. Un cos, per estar sa, no ha d’ingerir igual quantitat d’hidrats de carboni que de sals o vitamines. Mal aniríem! El cas és que hi siguin en la seva mesura. Anàlogament, quan un poder falta a la seua funció o esdevé massa dominant, es produeix el desequilibri i la societat emmalalteix. I això passa. Quan el poder polític s’extralimita i actua arbitràriament; o quan el poder econòmic és tan abassegador que condiciona el poder polític o condiciona el relat social d’una col·lectivitat que en depèn massa; o quan els mitjans desinformen, distorsionen o creen confrontació.

I tot plegat, que hi té a veure Donald Trump amb la premsa comarcal? Potser la condició humana. Hom coincideix que als EUA, una democràcia antiga i consolidada, ha vist com aquell equilibri s’ha anat degradant. Com? Per un costat, l’economia ha suplantat una part de la política. Ho ha fet encoratjada per la desregulació o directament, per la manca de regulació, l’eina que té la política per protegir-se de l’assetjament constant i ben greixat del mercat i llurs inèrcies. Per l’altre, una part important del poder mediàtic –que a priori té la tasca d’informar, denunciar les desviacions i en paral·lel, generar debat i induir propostes al voltant de les qüestions importants i no banals– ha convertit la realitat en espectacle, en circ. Un circ amb bons, dolents, els nostres, els altres, etc. Uns mitjans que, en paraules de Pla-Nualart, han apostat per programar les persones com a “consumidors” i han renunciat a cultivar-ne “la dimensió política”, el sentit crític. Sentit crític que és el mecanisme que activa la societat civil perquè, colze a colze amb els mitjans, puguin exercir d’aparell corrector sobre l’acció dels governs i els cíclics excessos del poder econòmic.

Ens podem trobar amb lo dallonses que és un incapaç per menar endavant un país, un consell comarcal, un ajuntament. Però ... parla bé! Diu el que vull sentir! Els té ben posats! Em cau bé! Del risc de caure com a badocs davant d’un engalipador no se n’escapa ningú. Només, i encara, aquelles societats que deliberadament han cultivat l’esperit crític, la complexitat versus el simplisme. Per això, en tant que primera baula del cadenam, el rol que té assignat i exerceix localment la premsa comarcal, és tan necessari en aquest joc de contrapesos i tensions recíproques, al capdavall, inevitables i garants d’una societat més justa i compensada. Malament rai quan els mitjans d’una comunitat no incomoden mai els qui governen i fan de portaveu de les voluntats del poder polític o l’econòmic. Dimiteixen de la seua vocació social i esdevenen subalterns. Cau una peça de l’engranatge.

Fixeu-vos enllà i al voltant, a la vostra escala de poble, comarca, país... la presència dels quatre ressorts. Jutgeu si actuen en el paper que els correspon. Si és així, aquest és un indicador de bona salut democràtica. I no s’hi arriba fàcilment! Requereix una ciutadania amatent i que, d’una forma continuada al llarg dels anys, no dimiteixi del seu ofici. La democràcia és com un edifici, s’ha de mantenir. Tenir-lo en propietat no és garantia de res. Ni a Amèrica ni a Catalunya ni a l’Hospitalet de riu Ripoll. És responsabilitat de cada esfera en el seu espai de comprometre’s amb el seu rol i si, en particular, els mitjans locals es limiten exclusivament a distreure –i ja no diguem si juguen a enfrontar o esdevenen corretges de transmissió del poder polític o l’econòmic– fallen a la seua funció.