En els dies passats hem assistit a un veritable al·luvió d'anàlisis sobre la victòria de Donald Trump en les eleccions nord-americanes. Deixant de banda aquelles (procedents d'analistes o polítics) que s'han centrat en avaluar fins a quin punt l'elecció del magnat serà bona o dolenta pels destins del procés sobiranista, ja que no fan l'esforç d'entendre allò que ha passat i estan pensades per un consum tan intern (es diria gairebé autista) que està desconnectat no ja de l'estat espanyol sinó del món, la majoria d'elles han copsat la importància d'allò que acabem de viure.

En bona mesura, la victòria de Donald Trump ens posa davant en tota la seva cruesa el fet que estem –el món sencer– davant d'una cruïlla decisiva. La crisi de 2008 ha estat només la certificació dolorosa d'una sèrie de tendències generals que comencen als anys 70 i que han vist alhora una financiarització de l'economia, una desregulació dels mercats, un progressiu empitjorament dels termes de redistribució de la riquesa entre diferents parts del món i també dins dels diferents països i una cada cop més acusada pèrdua de capacitat, per part de la política (amb tot allò que comporta en termes de desgast de les dinàmiques de representació democràtica) d'influir en les grans decisions. Si no tenim en compte el quadre sencer, temps i espai inclosos, no n'entendríem la transcendència. En aquest marc s'han de col·locar els diferents fenòmens definits genèricament "populismes de dretes" que s'estan multiplicant al món occidental que ens han posat ja davant d'una disjuntiva en majúscules. En unes societats empobrides, atemorides i desorientades, quan s'ha desballestat de facto qualsevol record del pacte social de la segona meitat del segle XX, es pot transitar cap a un canvi i un replantejament que posi al centre democràcia i drets o, simplement, anar cap a la barbàrie.

No es tracta de dramatitzar, perquè impedeix la comprensió. Descomptant les diferències de cada context nacional i de cada conjuntura concreta, pot ser útil recordar com el fenomen Trump va tenir una mena de prèvia en Berlusconi: recordo les eleccions italianes de 1994 després del sentiment d'ensorrada de l'anomenada Primera República a causa de la corrupció i recordo la victòria per sorpresa de Il Cavaliere. Les diferències són moltes, començant per l'impacte que pot tenir el nou president dels EUA, passant per la diferència de països i de moment i acabant pel component racista de la proposta trumpista.  Tanmateix, els dos són magnats, els dos tot i ser productes del sistema han aconseguit que molta gent els percebi com a outsiders, els dos són estrafolaris, els dos fan promeses exagerades (i Trump, amb el cas de la política migratòria, directament esgarrifoses) els dos –i això sí que és nou en el cas de EUA– amaguen les seves qüestions fiscals, els dos, sobretot, dan respostes simples –que ben sovint apel·len a instints– a demandes complexes.

Més enllà de comparacions un xic agosarades, el precedent ens hauria de servir per a orientar-nos sobre què fer a partir d'aquí. Durant els gairebé vint anys en què Il Cavaliere ha estat protagonista de la política italiana, per part dels seus contraris se li ha oposat una mena de superioritat moral que al cap i a la fi ha estat inoperant políticament i culturalment, ja que –fins i tot ara, quan ha passat a segona fila– alguns elements de berlusconisme difós, s'han acabat quedant com a una mena de pòsit viscós a la societat italiana. En aquest sentit i si realment es vol anar més enllà d'una posició merament estètica de contrast al trumpisme nord-americà o europeu que sigui, s'hauria de partir de dues premisses bàsiques. En primer lloc, assumir que ni Berlusconi en el seu moment, ni Trump, ni Orban, ni Marine Le Pen ara són marcians, sinó que intercepten interessos reals. La demanda de seguretat econòmica, jurídica i social dels qui es senten exclosos, de per si no és ni bona ni dolenta, simplement existeix i no pot ser negada. I aquí ve el segon element: admetre la seva realitat no justifica avalar les perilloses respostes que s'han plantejat, sinó que obliga a formular-ne d'altres de solvents. Dit d'una manera molt bàsica, si es vol convèncer a qui veu, per exemple en un immigrant o en un refugiat un perillós competidor pels escassos serveis públics es pot plantejar una solució que passa per a fer fora el refugiat o l'immigrant o bé per a una altra que argumenti de manera seriosa que s'han d'augmentar els ingressos fiscals (a costa d'aquells que no es troben a "competir" amb els immigrants, perquè disposen de major poder adquisitiu) i permeti proveir immigrants i autòctons per igual. Impossible, alguns diran. Però que voleu que us digui, en aquesta setmana on s'ha parlat molt que allò que semblava impossible esdevé possible, aquesta em sembla una bona fita per a proposar-nos.