L'Institut Nacional d'Estadística (INE) va publicar, divendres passat, l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial del 2017. De les dades que facilita l'INE, es desprèn que els presidents executius de les empreses de l'Ibex35 només necessiten treballar 1,74 dies l'any per igualar els ingressos anuals d'un treballador estàndard espanyol. Sí, ho heu llegit bé, els prohoms de l'Ibex35, els que sovint t'alliçonen sobre què ens convé, només en tenen prou amb gairebé 48 hores per guanyar el mateix que el sou més freqüent que perceben els assalariats al cap de l'any: 17.482€, en dues mil hores de treball.

Si encara no s'ha entès bé, més dades. Els màxims responsables de l'Ibex es van embutxacar l'any 2017, de mitjana, 4,943 milions d'euros bruts per cap. Això equival a uns 412.000 euros bruts cada mes. L'any 2017, el sou mitjà brut dels treballadors espanyols va ser de 23.646,5. És a dir, que els capitostos de les principals empreses espanyoles cobren 207 vegades més que el salari mitjà brut anual per treballador. Però si ho comparem amb el sou anual més freqüent, els 17.482€, cobrarien 282 vegades més. Això és, sincerament, immoral.

Segons l'INE, en l'última dècada, el sou mitjà d'un treballador a Espanya ha augmentat un 8%. En canvi, els sous dels executius de l'Ibex han augmentat un 40,9%, segons la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). La crisi ha estat una benedicció per els alts executius. Si l'any 2008 un conseller executiu del selectiu espanyol cobrava 100 vegades més que un assalariat mitjà, el 2017 era 131,4 vegades més. S'entén allò de la devaluació salarial, oi? Els grans defensors de la devaluació són els que més se'n beneficien i els que més se n'han beneficiat.

Aquestes diferències tan abismals entre el que cobren els executius de les grans empreses d'un país en relació al que cobra el gruix dels treballadors sempre susciten preguntes i debats. No és només un cas espanyol. Passa a tot arreu. Als Estats Units, per exemple, he vist diferències de més de 3.000 vegades el sou mitjà.

Nicholas Negroponte, el fundador del MIT Media Lab, informàtic i arquitecte, ho té molt clar: "... (vivim) un capitalisme sense cap tipus de limitació. Tenim una tendència a pensar que el capitalisme és sinònim de democràcia. I no és així. Ha arribat a un punt en què ha de canviar, i només hi ha una manera de fer-ho: amb impostos, fent més per la societat civil".

En plena crisi, i no fa pas gaire, Nicolas Sarkozy, aleshores president de França, va dir allò que el capitalisme s'havia de refundar. Doncs bé, des de llavors fins avui, aquest són el números. Segons el prestigiós centre de dades Lis Data Center (LIS), 10 anys després de la crisi, els ingressos mitjans, a Espanya, són els mateixos que el 2007: els assalariats i treballadors en general han perdut un 40% en termes reals, en canvi, els ingressos de l'1% han augmentat el 21%.

Fa uns anys, l'economista austríac Christian Felber em va ensenyar els conceptes bàsic de l'Economia del Bé Comú. Felber, que no és en absolut anticapitalista, m'explicava que el somni neoliberal de la desregularització del capitalisme portaria a societats totalment distòpiques. No s'equivocava, o si més no, s'avançava al gran interès que han tornat a suscitar novel·les com 1984, de George Orwell, i Un món feliç, d'Aldous Huxley. O l'èxit del Conte de la criada, de Margaret Atwood, i també, i ja en llibre de no-ficció, "Els orígens del totalitarisme", d'Hannah Arendt. Per evitar-ho, per evitar viure en societats totalment basades en la desigualtat i precarietat extremes, Felber feia proselitisme de la seva Economia del Bé Comú.

Per Felber, el debat no rau entre el proteccionisme i el lliure comerç, sinó en l'ètica. "Si el diner és l'únic objectiu, no hi ha economia", sempre diu. Si ens atenem a principis ètics, doncs, les companyies que siguin solidàries, que respectin els drets humans, la igualtat i l'ecologisme haurien d'obtenir avantatges fiscals. És obvi que, d'acord amb els principis d'igualtat, cap d'aquestes companyies tindria executius cobrant 300 vegades el sou mitjà. Cobrarien més, evidentment, perquè per això tenen més responsabilitat.

Aquí és on comença una part que crec que és fonamental: els consumidors sabríem quins són els paràmetres ètics de l'empresa a la qual comprem productes. Ho podríem saber per les etiquetes, de la mateixa manera que hi ha un segell oficial que certifica els productes ecològics, també hi podria haver un altre segell o gomet en què se'ns digués si aquell producte que volem comprar ha utilitzat treball infantil, per exemple.

Imaginem-nos que un gomet vermell significa tot allò que no consideres acceptable. El gomet apel·la a la teva consciència per molt barat que sigui el producte. Tu mateix. Tu i la teva consciència.