[Aquí puedes leer el artículo original en castellano]

Llegeixo en un vell llibre sobre la Transició que el primer govern de Felipe González es va imposar el repte d'encapçalar una reconversió industrial que situés a Espanya en el mapa europeu. En 1983, Carlos Solchaga estimava que l'operació tindria un cost d'un bilió de pessetes. Un pasturatge inassumible, per a ser exactes. Les empreses estatals dibuixaven números vermells i la desocupació es duplicava mentre l'executiu socialista prometia 800.000 llocs de treball que ningú mai va veure.

El 12 de juny de 1985, el mateix González signava a Madrid l'adhesió espanyola a la Comunitat Econòmica Europea. Ara la criden Unió Europea, però la mar de fons continua sent el mateix. En aquells dies, el repte era homologar les polítiques liberals com a únic model possible enfront d'un bloc soviètic en vespres de la seva agonia.

La reconversió industrial va deixar ample marge a l'èpica. A Sagunt, els treballadors d'Alts Forns del Mediterrani van defensar la siderúrgia amb vagues i mobilitzacions. A Biscaia, el tancament de les drassanes Euskalduna va sembrar un paisatge de barricades, tiroxines i tanquetes policials. A Reinosa, les bales de la Guàrdia Civil van xiular entre pilotes de goma i fum lacrimogen.

En 1996, el nou govern de José María Aznar va recollir un panorama devastat i es va proposar aixecar els ànims en una orgia de privatitzacions i totxos de platja. Espanya tornava a apuntar el cap en l'elit europea com aquest parent pobre amb ínfules de nou-ric que es furga entre les dents amb un escuradents mentre dona suport als peus sobre la taula Lluís XV del palau.

En tot just quaranta anys, el pes de la indústria s'ha desplomat mentre continuen prosperant els treballs precaritzats del sector serveis. Les dinàmiques del món industrial, que permeten una major organització obrera, empal·lideixen enfront dels contractes temporals i les feines vacacionals del turisme, on l'acció sindical és més dificultosa.

La pandèmia ha acabat de despullar l'artifici. El Madrid de Díaz Ayuso com a alcoholímetre dels viatgers francesos. Espanya, la barra lliure d'Alemanya. El turisme i els seus treballs mal remunerats com a única salvació d'una economia que fa aigües perquè ha estat construïda a mesura de la mateixa Europa que el 2013 desmantellava els serveis públics dels països del sud en nom de l'austeritat.

No és cap secret que ens toca una crisi de dimensions bíbliques. I és veritat que les condicions sanitàries assumeixen la major part de la culpa. Però també és cert que no tots els països afronten la cruïlla en les mateixes condicions. D'una banda, veig la vaga dels treballadors de Tubacex a Amurrio. D'altra banda, veig el turisme etílic dels bars madrilenys. La fotografia de conjunt és més eloqüent que qualsevol tractat d'economia.

Salvar Nadal. Salvar la Setmana Santa. Salvar els turistes i salvar Toni Cantó, el polític que fa alguns anys que fa turisme entre partits. Però aquesta, em temo, és una altra història.