Durant la Super Bowl de la temporada 1983-84, Apple va presentar l’anunci potser més impactant de la història de la publicitat televisiva. Aquells dies Steve Jobs presentava Apple com l’única alternativa al gegant IBM i jugava amb l’amenaça orwel·liana, totalitària, del Gran Germà i 1984.

Ha passat tot just un terç de segle. I el poder econòmic i polític a nivell global –amb Apple com a soci glamurós- s’ha fet amb el control de la majoria d’aplicacions i de serveis desplegats a Internet, condiciona el gruix del processament i distribució de la informació, s’ha apropiat dels bocins d’intimitat que hem anat cedint a les xarxes, i comercialitza les nostres inclinacions amb l’assistència de potents algoritmes. Faig, efectivament, una simplificació de processos d’una gran complexitat. Però les formes de la dominació política i ideològica s’han sofisticat i els nous populismes disposen d’unes avançades maquinàries de construcció de la realitat capaces de suscitar les més vives emocions i mobilitzacions. Ja no parlem de les indústries de la consciència i el risc d’alienació que denunciaven els autors de l’escola de Frankfurt. Ara ja és del tot evident que es tracta d’indústries de l’experiència, d’indústries de la realitat. Usem el concepte de postveritat com un eufemisme que, de fet, fa referència a la creixent indústria de l’engany i la intoxicació. Una indústria que no para d’incorporar velles capçaleres, marques identificadores i professionals dels mitjans de comunicació convencionals.

Fa tres dies TV3 va projectar el documental de Lluís Arcarazo i Mediapro sobre la jornada del referèndum de l’1-O amb un gran èxit d’audiència. Avui dissabte, quan aquestes ratlles ja estiguin disponibles a NacióDigital, TV3 torna a emetre el documental acompanyat d’un debat. Serà també un èxit d’audiència, ben segur. La raó d’aquesta resposta de l’audiència és la possibilitat de veure reflectida la realitat -una realitat viscuda- a la televisió. Feta amb gravacions com les nostres.

Volem poder assistir a una recreació rigorosa del que va passar. Conèixer un material de síntesi que té la voluntat de documentar uns fets excepcionals. La ciutadania vol veure’s participant en una jornada gloriosa que la història rememorarà. Passi el temps que passi. Ningú dels i de les qui vam ser-hi ho oblidarem mai. No oblidarem l’ambient de complicitat comunitària, l’espontaneïtat de molts lideratges, la brutalitat policial a tants llocs, la fermesa de tantes persones, la solidaritat fraternal de molts altres, la percepció que junts doblegàvem la violència de l’Estat.

La transcendència de l’1-O, la seva influència social i política, l’abast dels efectes educatius del comportament i del compromís cívic exhibit en la defensa del dret a votar i el dret a decidir, encara no es poden determinar. L’experiència compartida i protagonitzada per tanta gent no s’acaba en la repressió i la persecució posterior dels responsables polítics engarjolats, exiliats i perseguits policialment i judicialment. L’impacte futur dels fets del primer dia d’octubre del 2017 serà, sens dubte, profund i de llarg recorregut. Perdurarà i deixarà empremta. I la primera cosa que ens cal, enmig de la intoxicació permanent del sistema informatiu de la monarquia centralista i reaccionària, és preservar la memòria del que va passar.

L’ofensiva contra la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, contra TV3 i Catalunya Ràdio, -amb “el País”, acabat d’ingressar en la Brunete mediàtica, fent mèrits per ser acceptat com el més lleial de la caverna- és l’intent més ambiciós endegat fins ara de privar Catalunya d’un espai de comunicació homologable i professionalment competent. Un espai o un sistema de comunicació a través del qual puguem emmirallar-nos i exercir la reflexió crítica sobre la nostra societat, com és i com ens agradaria transformar-la. Volen erosionar el sistema educatiu i liquidar TV3 perquè la seva existència té un paper fonamental en el reconeixement de la nostra singularitat, de la nostra diversitat interna i del nostre pluralisme democràtic. Sense un sistema informatiu de qualitat no és possible bastir un bon model de participació democràtica. La República vol persones lliures; i les persones només són lliures si tenen garantit l’accés a la informació, el coneixement i la cultura i la possibilitat de tenir un criteri propi sobre tota mena d’afers. Preservar la memòria de l’1-O, evitar la seva desnaturalització a còpia de resolucions judicials manicomials, deixar clar qui és violent i qui és demòcrata. Tot això és fonamental. Per això voldrien carregar-se TV3.
Són els que troben normal que les formacions que van guanyar les eleccions passades, tot i les condicions imposades per afavorir el bloc monàrquic, tinguin representants a la presó i a l’exili. I, en canvi, fan conyeta de la possibilitat de recórrer a les escletxes reglamentàries per poder simplement votar o ser investit. Bloquegen barroerament la carretera i es queixen que n’hi ha que volen passar a peu per la vorera. En diuen “estado de derecho”.

Els pròxims dies la Filmoteca de Catalunya evoca Patricio Guzman i projecta algunes de les seves pel·lícules documentals. El vaig conèixer el 97, a València, quan difonia “Memòria obstinada”. El documental recollia les emotives reaccions de joves xilens davant les imatges que explicaven el cop d’estat de Pinochet i la Cia contra el govern d’Allende i la “Unidad Popular”. La feina de Patricio Guzman i altres cineastes, artistes i intel·lectuals xilens ha estat fonamental per preservar la memòria d’unes lluites i unes conquestes que no han perdut mai el sentit.

A Catalunya, TV3 i els mitjans de comunicació realment compromesos a mostrar la realitat són l’escletxa que ens permet moments de connexió amb la realitat, amb unes històries que nosaltres mateixos ens entossudim a protagonitzar. Defensar aquests mitjans, defensar TV3, és fer front al Gran Germà que voldria uniformitzar-nos de la mateixa manera que ho ha aconseguit a molts altres llocs de l’Estat. Combinant una dieta informativa feta de desmemòria, entreteniment estupiditzant, i la reiteració d’una proposta identitària única i fossilitzada. Defensem TV3 i tinguem cura que els nostres propis essencialistes i fonamentalistes –els que voldrien simplement que la identitat acabada i definitiva fos la catalana, tal i com ells la interpreten- no la puguin condicionar.

El comunicacional sempre és un front bàsic en la defensa de la llibertat i la democràcia. El declivi de la veritat i el rigor periodístic que patim fan aquest front encara més determinant. No deixem que el cicle repressiu i d’abús de poder, els que l’orquestren i els que els aplaudeixen, ens privin de la capacitat de pensar-nos i de criticar-nos pel nostre compte i amb els nostres propis recursos. Tenim poques estructures d’estat decisives. TV3 i Catalunya Ràdio ho són. Procurem obrir-les i millorar-les; fem-les encara més plurals i qualificades; però no les posem en risc.