Ni Catalunya és Ucraïna, ni Espanya és Rússia, i sort en tenim. I encara que l’admirat Óscar Tusquets va escriure fa anys aquell llibre deliciós anomenat Todo es comparable, a compte d’obres d’art, idees i andròmines de la més variada i (aparentment) inconnexa condició, hi ha intents d’equiparació que resulten delators d’obsessions i de febleses cognitives. Sobretot en aquelles hores greus en què cau el plom i podem començar a percebre el significat més cruent de conceptes com ara repressió, violència d’estat i totalitarisme.

Les plantades a la plaça de Maidan ja van ser música celestial per a alguns audaços intèrprets de l’octubre català, tal com la mateixa independència d’Ucraïna (amb un referèndum al qual va votar el 84% del cens i va obtenir un 92% de sís, dit sigui de passada). Ara, floreixen les al·lusions al Primer d’Octubre i a la taula de diàleg arran d’un conflicte que pertany a una altra lliga i a una altra realitat. Però situar Catalunya com a  permanent unitat de mesura de totes les coses, i fer anar coordenades auto-referencials i esbiaixades, també d’un episodi tan distant com és el d’aquesta exrepública soviètica, té una altra classe de derivades, vinculades a les motxilles ideològiques que podem portar.

És aquest excèntric "No a l’Otan" que se sent des d’alguna bancada, com si fóssim al 1982, amb la retòrica anti-ianqui de la guerra freda i del post-franquisme, i com si els tancs que desfilen ara mateix per Kíev procedissin d’alguna base nord-americana. Són aquests mapes en què es confronta l’avanç, des de fa anys, del club de membres de l’Aliança Atlàntica a l’Europa oriental, com volent dir que és en aquest flanc on hi rau l’imperialisme, i no pas a la inofensiva Rússia.

Però és fàcil recordar que van ser aquests països els que, un a un, voluntàriament i amb gran alegria, es van llançar als braços d’occident en el moment en què van poder fer-ho, fugint cames ajudeu-me d’un mastodont que els suscitava ben poques simpaties. Les repúbliques bàltiques, ocupades i incorporades a la URSS després del seu període d’independència d’entre guerres. Budapest, 1956. Praga, 1968. Encara hi haurà qui se sorprengui de saber que el rus no el vol aprendre gaire gent en aquests països d’ençà que va deixar de ser obligatori, fa més de trenta anys?

Prejudicis, obsessions i dogmes ideològics enrocats expliquen que es facin anar referents desafortunats o superats per llegir coses que disposen d’una dinàmica pròpia més enllà de les cabòries que puguem tenir en aquest altre racó d’Europa. Ara, en aquestes hores inquietants, hauria de correspondre posar el focus en el sofriment i les necessitats d’Ucraïna. I esperar que el suport de la vella Europa vagi una mica més enllà de vetar Rússia al pròxim Festival d’Eurovisió.