A la Diada d’aquest any 2012 s’ha viscut la manifestació més nombrosa a Catalunya des del final del franquisme. I com s’han cansat de repetir els seus convocants, l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i altres entitats, era una manifestació inequívocament independentista. Tothom sabia, els que hi hem anat i els que no, que el que s’hi demanava era un estat propi i sobirà per a Catalunya. Malgrat els intents desesperats per descafeïnar-la d’una part de la classe política. Amb tot, està clar que no tothom que hi ha anat ja és un independentista totalment convençut. La gent hi ha participat per raons diverses. Però, tothom sabia que el lema de la manifestació demanava l’estat propi i la independència. A Catalunya, aquests temes han deixat de ser tabú, i cada cop més gent en parla i participa a una manifestació sobre el tema amb una normalitat total.

És molt important destacar que aquesta manifestació ha sorgit de la societat, des de la base. Ha estat una iniciativa social. Gràcies a la tasca immensa que, des de fa mesos i mesos, ha anat fent la ANC, i a la que des de fa anys han fet altres entitats i associacions (com Òmnium Cultural) i alguns partits polítics. És una manifestació amb uns objectius –estat propi i independència- que van penetrant d’una forma creixent i que sembla que avui ja fan seus, d’una forma més o menys intensa, una majoria de la població catalana. I el més important és que, en aquest moment, la tendència és clarament creixent. D’altra banda, és una iniciativa que ha desbordat totalment als governs i a la gran majoria de partits polítics. A la senyora de Cospedal no se li acudeix res més que dir que va en contra de la Constitució espanyola; doncs naturalment que els plantejaments de la manifestació no concorden amb la Constitució espanyola actual. D’altra banda, al govern català li serà molt difícil, per no dir impossible, reconduir el clam per un estat propi i per la independència en un “peix al cove” com el pacte fiscal. Pel què fa als partits polítics, crec que són paradigmàtics la desorientació i la incomoditat del PSC i de Unió Democràtica, que van canviant de posició cada dos per tres.

Crec que la manifestació d’aquesta Diada marca un abans i un després. És un moment molt important, crucial, en un procés que ja fa molt temps que va començar i que, sens dubte, continuarà. Tal i com li hem sentit a dir a la portaveu de l’ANC, a més de la seva immensa i important tasca, ells avui recullen el llegat de molta gent, de moltes associacions, entitats i partits polítics que, al llarg de la història contemporània de Catalunya han reivindicat i han lluitat per l’estat propi i la independència. A més dels grups i les persones (Macià, Rovira i Virgili o Xammar per citar-ne alguns de significatius) que ja ho defensaven a la primera meitat del segle passat, en el període més recent, a més de la tasca de formiga d’Òmnium Cultural i altres entitats, crec que seria injust no recordar els plantejaments de Carod-Rovira i ERC, sobretot en el període 2002-2004, les consultes municipals independentistes, el procés d’elaboració de l’Estatut amb la tasca del Parlament i també de la societat sortint al carrer a defensar-lo, el fracàs d’aquest mateix Estatut que culmina amb la sentència del Tribunal Constitucional i la gran manifestació de resposta i de protesta a la sentència esmentada. I, en general, el progressiu distanciament (la “desafecció”) de més i més catalans respecte d’un estat espanyol que no ens vol permetre ser un poble i una nació lliures. I això avui ja només sembla possible amb un estat propi i amb una hisenda pròpia, es a dir amb la independència.

Crec que la manifestació d’aquesta Diada significa un abans i un després perquè ha sorgit de la base, de la societat, i perquè ha tingut uns objectius en positiu: estat propi i independència. Ja no ha estat una manifestació a la defensiva, per reivindicar que no ens retallessin l’Estatut o per protestar perquè ens l’havien retallat. Ha estat una manifestació de la societat catalana en positiu, a l’ofensiva, fent propostes. Aquesta és la seva gran força. I això és el que fa pànic a alguns governs i partits.

I ara què? Doncs ara a treballar molt perquè hi ha molta feina per fer. Cal avançar per a consolidar i ampliar, en termes quantitatius i també de convenciment profund, la majoria social a favor de l’estat propi i la independència. Cal treballar perquè cada vegada hi hagi més gent que hi cregui, que n’estigui convençuda, que estigui disposada a lluitar per a aconseguir-ho. Cal esforçar-se per a aconseguir suports internacionals per a l’estat propi de Catalunya; a tot el món però molt especialment a la Unió Europea, i els països que la formen, i als EUA. Cal preparar molt bé els pactes, sobre molts temes i sovint complexes, que caldrà fer amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea per aconseguir l’estat propi. Perquè som un país europeu i, per tant, volem pertànyer a la Unió Europea (en canvi, però aquest és un altre tema, crec que no ens convé –com han fet per exemple Dinamarca o Suècia- formar part de l’euro). Cal aconseguir que cada cop més partits polítics reivindiquin en les seves propostes l’estat català propi i sobirà i que, per tant, després hi votin a favor en el Parlament. Cal preparar molt bé el referèndum perquè tota la població pugui dir-hi la seva en relació a l’estat català propi i sobirà i, òbviament, s’ha d’intentar guanyar-lo. S’ha de començar a treballar en la constitució del nou estat. Etc, etc. Molta feina, doncs. Ens haurem de llevar cada dia molt d’hora i treballar molt durament, amb constància i perseverança.