Fa mandra haver-ho d’escriure però una cosa és el moviment i una altra la traducció política que és capaç d’engiponar a cada moment. I que les idees estan per damunt de les persones. Fa una trentena d’anys, es va intentar construir un únic partit independentista a partir de tot de grups i grupuscles que pul·lulaven per la pastura política, fora de joc tots ells. Quan la cosa estava a punt de caramel, es va enfonsar per un (diguem-ho així) excés de puresa per part d’aquells que en tenien la part més grossa. Es van pensar que podien fer-s’ho tot sols, en pla onanista. No van poder, és clar: de tot aquell panorama no en queda ningú. Queda, només, l’independentisme. (Perdoneu l’anunci, però si algú vol saber-ne els detalls, explico fil per randa el procés en la segona part del meu últim llibre, el que va sobre la Transició).

Queda l’independentisme i quedarà l’independentisme també ara. Catalunya ha fet un tomb quant a la confiança a resoldre el problema català dins d’Espanya, que avui és nul·la per una part consistent de la població. Una gent que està a tot arreu, a diversos partits o a casa, i que només espera que l’oferta electoral sigui prou engrescadora per sumar-s’hi. I espera, a sobre, que amb el seu vot no es facin ni bestieses ni traïcions, perquè les dues coses està disposada a castigar-les quan toqui. Ho veurem el 22-M. Ni bestieses ni traïcions: el projecte per damunt de tot, però una certa contenció en les conductes i les declaracions i els numerets.

El col·lapse de Solidaritat és una mala notícia, perquè és un bastó autocol·locat en la roda d’aquest procés. No es pot matar tot el que és gras. No es pot anar així pel món. No es pot pensar que sempre es té raó. Cal saber sospesar si era, en termes municipals, més important la puresa virginal o l’eficàcia. L’esperança. Menys vots el 22-M que no pas el 28-N és un fracàs per Solidaritat.

Dit això, el senyor Portabella faria bé de saber que el valor polític actual de Joan Laporta és exactament zero.