“Un cavall, un cavall, el meu reialme per un cavall”. Després de cavalcar sobre la mort i el terror, Ricard III clama abans que caigui el teló de la sala gran del TNC per un cavall per fugir del que s’acosta: el desembarcament de Richmond que vol acabar amb la bogeria de la seva arribada al poder i de tot el dolor i sang que ha provocat en un ascens sense escrúpols.

Poder veure aquest Shakespeare de Xavier Albertí, (que aquesta setmana ja ha presentat la seva cinquena temporada com a director del TNC), poder veure Lluís Homar (que té llibre valent: Ara comença tot) en aquesta immensa interpretació, és d’aquelles coses bones que té la vida, que té aquest joc apassionant que és el teatre, que és la representació. Fer-ho a més amb la traducció vital, compassada, lúcida de Joan Sellent (la trobareu editada per Núvol) completa l’experiència.

La representació ens acompanya a tot hora. Hi ha qui diu que la política és en gran part representació, que és teatre. Sovint es diu en un cert to de menyspreu, donant a entendre que els polítics falsegen, o menteixen. Però és que el teatre és tot el contrari, el teatre és la vida. La veritat cantada damunt l’escenari, Un autèntic mirall. I a vegades passa a l’inrevés i per exemple per agafar només un títol de la nova programació del TNC. Hi podrem veure un Frankenstein amb l’Àngel Llàcer i el Joel Joan (ara també impecable al Ricard III de l’Homar). I no pas tant en el reviscolat fènix Pedro Sànchez se l’acusava de ser el promotor d’una anomenada “operació Frankenstein” per intentar fer govern amb Ciutadans, Podem i els partits independentistes. També hi ha qui diu que va ser aquest acostament a ERC i PDECat el que va precipitar la seva decapitació al Comitè Federal del PSOE del mes d’octubre. Els socialistes espanyols tenen un Congrés a mitjans de juny, i d’aquests mesos de purga en surt una esmena als documents del partit, on Sànchez propugna una Espanya plurinacional. Ve-t’ho aquí. Aquesta és una vella coneguda olor, per agafar un altre títol teatral, tot i els fonaments democràtics de la proposta. Potser sí que ha canviat el sentit de la història, i ens hem empeltat d’esperit oriental, on diuen que la vida té un cicle circular. Enganxats a la sínia, o a la roda del hàmster. Ja sigui el de l’Espanya plurinacional, ja sigui el de la consulta-referèndum sobre la independència de Catalunya. Dues idees, o dos fets que no s’acaben de concretar amb tots els ets-i-uts. El de la plurinacionalitat que ja ens sona més vell que l’anar a peu, i que l’Estat amb tota la seva força no s’ha cregut mai. Si no ja s’hauria fet. I el que sabem és que sense tenir en compte la Constitució, o pervertint un mecanisme com el Tribunal Constitucional, el que s’ha fet és recentralitzar, qüestionar, trepitjar l’autonomia de manera sistemàtica. La catalana en especial, en tant que sempre ha volgut dinamitzar el model.

I el del referèndum no acomplert, també és per la força de l’Estat, o dels seus governs, que només en treuen profit, en el cas del PP per tapar-se les vergonyes del cas Lezo, de la moció de censura de Podem, i per tapar la reconstrucció del PSOE. (Rajoy va felicitar abans Trump que a Sànchez, per a qui no troba l’hora més escaient).

Ara bé després del joc de cartes i de poques taules d’aquesta setmana, on Rajoy ha sorprès en la velocitat de la seva resposta a la carta de Puigdemont, ens podríem preguntar si tot s’ha mogut per quedar-se igual. Si la conferència, l’acord de Govern, la sol·licitud formal de negociar un referèndum pactat és perquè se’n vagi a la paperera de la història, sense més recorregut i com a combustible de frustració, o si som realment en la darrera funció, tot esperant que s’alci el teló, i l’urna ocupi l’espai central de l’escena. Qui reclamarà el cavall?