Vas esperar que tots marxessin i em vas fer un últim prec, estirat al llit de l'hospital, amb l'habitació buida d'amics que no tornaries a veure. "No diguis al diari que m'estic morint". Sempre vaig pensar que buscaves que et confirmés el que t'havia dit la família i no volies creure, que el càncer t'estava consumint. La punyetera segona font, l'última informació que et feia falta. Vaig respondre amb una merda de "no pateixis" nerviós i balbucejat en forma de crossa, superat com estava pel moment. Cap frase sentida que ho dignifiqués. Me'n vaig començar a penedir als primers metres del passadís de Vall d'Hebron mentre tu devies rumiar, ja tot sol, que pintaven bastos. No saps quantes vegades he reconstruït el diàleg en aquests sis anys.

Ens vam dir adeu poc abans de Nadal, tot i que tu vas saber resistir fins al 21 de gener, ben acompanyat. Et vaig plorar abans i després de festes, en la solitud de la redacció i en la multitud del tanatori, com tres anys després sanglotaria el pare, també derrotat en dates assenyalades pel càncer, tan traïdor com el teu. La mort del pare em va fer tot el mal que li podia fer a un fill que s'ha sentit estimat, però amb ell vaig tenir més temps per trobar les paraules. La mare encara hi dona voltes, ara que veu córrer els nets i no para tants cops les estovalles de casa, convidada arreu per fer escampar la pena que algun dia serà un bon record de sobretaula.

Amb tu, Ignasi, encara no he sabut enfilar el camí del cementiri, una pròrroga imposada que només la Terete sabrà entendre. Diran que no cal turmentar-se, que ja vam fer molt quan vam escriure't un llibre sobre històries de superació del càncer o que els premis que entrega el diari que tant vam estimar són la millor manera de rendir-te tribut, tot i que jo ara me n'hagi allunyat i m'agradi més recordar-te amb un missatge als de casa teva, cap de tan sentit com els que rebo de resposta del teu germà Xavier.

Tanta demora a visitar-te potser s'explica perquè no me'n surto de posar un punt i a part a tot plegat. Trobo a faltar els diaris que no hem fet junts i enyoro els dinars en què hauries pujat a coll els meus fills. Aquests dies t'imagino rient-los les gràcies com a cap de taula i confessant, en veu baixa i ja entrat el segon plat, que tens mig escrit un altre article que serà comentat. Una confessió sense petulància, allunyada del narcisisme de la professió. Portaves corbata i eres presumit. També t'agradava passejar-te per la redacció, però mai vas ser un cregut. T'hauria satisfet veure que l'Elena dirigeix amb la teva mà esquerra, que l'Àlex escriu el que tu hauries volgut publicar i que l'Oriol és molt millor periodista del que havies intuït. L'empeny l'adrenalina, tant com a nosaltres, quan els reptes el posen a prova. Fa poc que en tenim un altre entre mans.

Tenia aquesta carta pendent per tancar el 2019. Una carta estranya a un creient de part d'un amic ateu que li parla sovint al pare difunt. Per Sant Esteve, quan vaig anar al cementiri a actualitzar-li els progressos dels nets que mai va conèixer, el vent fred del dia de Nadal havia escampat flors al terra. Hi vaig veure les flors que no t'he volgut portar mai, Ignasi, les flors d'un comiat imperfecte.