El conseller Mascarell intenta introduir modificacions prou significatives i de calat en organismes com el CoNCA, l’ICIC o la Institució de les Lletres Catalanes a través de les lleis òmnibus, que com tothom sap és un recopilatori de modificacions en molts i diversos àmbits. Al mateix temps pregona la idea d’un gran Acord Nacional per la Cultura, social i polític. Si cal transformar l’estructura funcional del Departament de Cultura, semblaria lògic esperar a les conclusions de l’Acord Nacional per la Cultura i no pas anticipar-s’hi, prenent de manera urgent i unilateral decisions que, en tot cas, haurien d’haver estat fruit d’aquest acord. Que cada Govern s’organitza com vol? Evident, però no pas quan es proposa, en paral·lel, aquest gran pacte i quan és evident que aquestes modificacions tenen conseqüències evidents per als sectors culturals. Reclamar el debat i la recerca del consens és necessari i és oportú. Les estructures necessiten revisió i reformes per avançar, però seran molt més positives i eficaces si es fan de forma compartida. A més, la situació econòmica i política actual exigeix al Govern una voluntat i un esforç explícit de recerca de l’acord. I l’acord sempre és negociació.

La dimissió en bloc dels consellers del CoNCA -deu dels onze-, així com la dimissió del jurat dels Premis Nacionals de Cultura 2012,  ha obert una crisi en l’àmbit cultural que caldrà resoldre amb la màxima responsabilitat. Si s’ha de revisar el funcionament del CoNCA, no es pot fer posant en dubte el seu pes institucional. No ha de ser des d’argumentacions exclusivament econòmiques i de reducció administrativa, i sobretot no ha de ser una involució fruit d’una recentralització política. Recordo que va ser aprovat per llei en el Parlament de Catalunya amb una àmplia majoria, la qual cosa implica una responsabilitat compartida de la qual no podem defugir.
 
El CoNCA és un organisme jove i, per tant, fràgil. Amb només tres anys de recorregut i que necessita, per tant, més trajectòria per avaluar les seves funcions dins el sistema cultural català. No podem fer i desfer contínuament  en funció de la conjuntura política sense deixar caminar i consolidar allò que creem. Tot i així, també és cert que la seva trajectòria ens permet reconèixer aquells aspectes que poden millorar. Cal ajustar alguns elements, tenint present que el CoNCA ha de ser aquest espai intermedi entre la societat (que fa la cultura) i l’administració (que té la responsabilitat de la gestió dels recursos públics), que ha de donar prestigi a la cultura catalana, ha d’aplicar criteris de qualitat a la producció artística i de reconeixement als creadors, científics i intel·lectuals catalans, i sobretot ha de protegir la cultura de la intromissió dels interessos partidistes. També sabem que cal fer-ho amb major transparència, eficàcia i austeritat, sense absurdes guerres competencials.

Les societats complexes, com la nostra, necessiten d’espais intermedis entre l’administració i la societat, que és  madura, que expressa, produeix, i té capacitat d’oferir serveis. I especialment en àmbits com la cultura que tenen  característiques especials, en la mesura que apleguen en un mateix àmbit d’actuació, producció econòmica i creació d’identitats individuals i col·lectives.  Siguem sincers, el debat real sobre el CoNCA és el seu encaix en les estructures de l’administració. El govern té la responsabilitat de gestionar els recursos públics, però al mateix temps la societat, i en concret el sector cultural, té la maduresa per exercir la seva participació, representativitat i compartir espais de decisió. Cal millorar la integració del CoNCA en el sistema, en definitiva, cal facilitar la governança, però sense que això representi una concentració de poder polític. El CoNCA ha de tenir prou prestigi per tal de vetllar  pels espais de la creativitat, de la innovació, de la recerca,... i especialment els espais de la creació emergent, així com la capacitat d’orientar i assessorar les polítiques culturals de forma transversal.

Si els canvis en el CoNCA no arriben amb un ampli consens, no tindrà prou legitimitat. Modificar les  competències del  CoNCA de manera unilateral no crec que sigui el millor servei. El conseller Mascarell ha de resoldre aquesta situació repensant les  propostes de l’anomenada llei òmnibus, perquè aprovar-les amb una mínima majoria política, que no social, no soluciona el problema. Ha de resoldre aquesta crisi acostant posicions, cercant un major consens del que ara existeix, evitant que quedi reduït estrictament a l’àmbit polític de CIU i el PP. Un consens amb el sector i amb les forces polítiques que representen el sentir de la ciutadania per tal de fer justícia a una expressió que tots, i també el conseller, hem fet nostra: la creació, el pensament, les arts; la cultura, en definitiva, s’ha de situar per sobre dels avatars polítics.