En política i en la vida, els conflictes greus es donen quan els actors s’enroquen en posicions incompatibles entre si i no es mouen de la casella que ocupen. És el que va passar entre 2012 i 2017 entre Catalunya i l’estat espanyol. El xoc era inevitable i es va acabar produint. I com en tots els xocs, va acabar guanyant el més fort, o millor dit, l’únic que estava disposat a utilitzar la força bruta, tingués raó o no. L’estat va obtenir una victòria important però puntual: sis anys després, el conflicte de fons és el mateix.
 
Mentre els actors d’un conflicte estan enrocats en la seva casella passen coses rellevants, i tant que en passen. L’1 d’octubre ho va ser, com sens dubte ho va ser l’estrepitós col·lapse polític, psicològic i organitzatiu del grup dirigent de l’independentisme a partir del 3 d’octubre. També passarà als llibres d’història la suspensió de l’autogovern català via 155.  Però tot això va ser en lògica d’enroc, són fets històrics fills d’una fase del conflicte on només es podia guanyar o perdre perquè la transacció no era imaginable.
 
Sis anys després, la situació és molt diferent perquè els actors s’han mogut. El primer que ho va fer va ser ERC. La cúpula republicana va creure que calia virar l’estratègia, ho va posar per escrit, ho va sotmetre amb èxit a consideració de les bases i a partir de 2018 va anar a les eleccions amb un programa que aparcava la unilateralitat i prioritzava la negociació. Es pot discutir si un gir estratègic tan rellevant havia de ser encapçalat pels mateixos dirigents –els problemes de credibilitat d’ERC tenen molt a veure amb això–, però no es pot dir que no fos transparent.
 
El següent de moure’s de la seva casella va ser el PSOE, que va passar de manifestar-se pels carrers de Barcelona de bracet amb PP i Vox (octubre de 2017) a signar la Declaració de Pedralbes (desembre 2018), un text que reconeixia el conflicte polític, creava la taula de negociació i no mencionava la Constitució, sinó la “seguretat jurídica”, com a marc de la solució. El moviment del PSOE va significar un trencament del bloc del 155 que s’ha mantingut fins avui, i un reconeixement implícit dels errors comesos per l’estat en la carpeta catalana.
 
Els moviments d’ERC i PSOE van facilitar els indults i la reforma del codi penal, així com un canvi significatiu del clima polític, però era impossible que produïssin conseqüències de fons si un tercer actor imprescindible no es movia també de la seva casella: Junts. I això és el que està passant les darreres setmanes, Junts s’està movent. O més ben dit, Carles Puigdemont en persona s’està movent i Junts va a rebuf. La doctrina No Surrender ha estat desada al congelador i tots els indicis apunten a un aterratge històric a la pista de la realitat, en la línia del ja practicat per ERC: garantir estabilitat a un govern del PSOE a Espanya a canvi d’avenços parcials en la solució del conflicte.
 
Si tot plegat es confirma, podrem certificar que som en una nova fase, on el conflicte de fons continuarà, però les parts hauran optat pel diàleg i la negociació com a mètode. Hi ha, però, un desequilibri que cal subratllar i que pot esdevenir crucial en el futur. A Catalunya, la suma de socialistes, republicans i juntaires és absolutament central i majoritària (98 de 135 escons), i per tant hi ha la garantia que els acords seran respectats, fins i tot en cas d’alternança en el Govern. A Espanya, en canvi, el partit que va guanyar les eleccions en vots i escons (PP) ha declarat la guerra a aquesta negociació, i l’estat profund també n’és un enemic. La banda espanyola de la taula, per tant, no és prou representativa, i això és un perill no només per a l’èxit de la negociació, sinó per al compliment dels acords a curt, mitjà i llarg termini. No tenir-ho en compte seria una ingenuïtat.