Nova York. Madrid. Londres. París. I Nairobi, Casablanca, Mali i Beirut, i… Avui és un dia que molts sabíem que podia arribar. Però mai s’està preparat. I mai s’estarà a punt quan qui t’ataca no té cap por de morir. Perquè aleshores tot es redueix a ser o no al lloc indicat en el moment més desafortunat.

Avui Brussel·les s’havia llevat amb sol. I Brussel·les és una ciutat que amb sol té una llum molt especial. Però avui la llum ha durat ben poc.

Un lloc ben viu i ple d’activitat cada dia de la setmana, com és el Parlament Europeu, avui resta callat. Hi ha gent amunt i avall, com sempre, però presa d’un silenci especial. Sempre, tots, anem molt pendents del mòbil. I no cal estar a Brussel·les, per això. Però avui, al Parlament, veig que n’estem molt més pendents. Tothom el porta permanentment a la mà. Tothom se’l mira. Tothom intenta tenir i obtenir més informació o, simplement, respondre a tanta i tanta gent que ens ha escrit preocupats per nosaltres. Tothom camina amb els ulls fixats a la pantalla.

Gent amunt i avall, com sempre. Però potser menys amunt i avall. Molts ens coneixem. És habitual saludar la gent pels passadissos. Avui, més d’un i més de dos s’han abraçat. Sense dir-se gaire res més. Necessitaven sentir l’altre ben a prop. Més a prop.

El menjador ple, també, però gravetat als rostres. Qui més qui menys, menja. Però sense massa gana. I sense massa fressa.

Tots pensem en tornar a casa. Però no ens podem treure del cap els qui ja no tornaran a casa i amb els seus perquè en el moment més desafortunat eren a Zaventem o Maalbeek, dos indrets que tots trepitgem algun cop a la setmana.

Fa molt respecte, però no penso en tenir por. No vull tenir por. Perquè tenim la responsabilitat de reaccionar amb fredor i intel·ligència, i en això, la por, tant humana, tant propera, tant íntima, serà una mala companya de viatge.

Descansin en pau els qui ens han deixat sense voler-ho, i treballem per assegurar-nos un futur en pau.